La ciutat moderna tal com la coneixem ara és el resultat, com veurem, d’unes transformacions que es van donar arreu d’Europa en un moment determinat, a mitjans del segle xix, i que van marcar la fisonomia d’aquest concepte de ciutat.

Cada època té un centre neuràlgic, un territori, un país, una ciutat que marca tendència per motius diferents (econòmics, polítics, socials...) i que després s’expandeix arreu del món.

París era el centre cultural i artístic del moment, reconeguda com la capital d’Europa i, de fet, del món. No només tenia riqueses artístiques inigualables com les del Louvre, sinó que, a més, aquestes col·leccions s’havien enriquit considerablement amb els botins de guerra aportats per Napoleó. Els centres d’ensenyament artístic i les acadèmies gaudien d’un gran prestigi. Hi havia acadèmies privades (on es matriculaven la majoria d’estudiants que arribaven a París) i l’École des Beaux-Arts.

La modernitat de París també quedava palesa en la moda, la indústria i l’arquitectura. Napoleó III va encarregar al baró Haussmann la renovació urbana de la ciutat. Cal recordar que aquesta ciutat va ser, en anys repetits, seu de les exposicions universals, com la del 1855 (la segona després de Londres del 1851), el 1867, el 1878, el 1889 i el 1900. Amb motiu de la del 1889 s’erigí la torre Eiffel i el palau del Trocadéro, per commemorar el centenari de la República.

Cal posar en context també que tots aquests processos de renovació de la ciutat de París per part de Haussmann no només responien a plantejaments higienistes i de millora ciutadana, sinó també a una voluntat de control social. Quan la reforma urbana es donava en una zona amb una gran concentració de població obrera amb capacitat d’organització, les mesures higièniques incorporaven també un component de repressió i de control de la població. D’aquesta manera, la sortida de l’exèrcit als carrers era més fàcil i efectiva en carrers més amples, menys irregulars i més connectats entre si.

Així, burgesia i classe obrera, art i política, indústria i revolució, creativitat i tecnologia es trobaran en constant tensió i conflicte en aquest nou escenari de la modernitat que és la ciutat.

El modernisme no és només un corrent artístic o literari, sinó un procés global de renovació de la cultura. En aquest escenari, la ciutat s’ha d’entendre com a paradigma del nou disseny (en molts casos, ja industrial) que arribarà fins als objectes artístics.

El projecte de Haussmann va cobrir tots els àmbits de l’urbanisme, tant al centre de la ciutat com als barris perifèrics: carrers, bulevards, reglamentació de façanes, espais verds, mobiliari urbà, claveguerams i proveïment d’aigua, equipaments i monuments públics. També noves estacions de tren (Saint-Lazare, Gare du Nord, Gare de l’Est i Gare de Lyon) formaven part del nou mapa traçat, i el ferrocarril acostava la gent a París amb més rapidesa i comoditat.

Aquest model de renovació urbanística i de contenció social que trencava amb els estrets i caòtics carrers de la ciutat medieval va ser importat a moltes ciutats europees amb una visió i uns objectius igualment dobles: afavorir un urbanisme afí a la industrialització capitalista i contenir la classe obrera i el seu malestar per les condicions d’explotació i la falta de condicions dignes. Així, hem de tenir present que aquest procés va implicar no sols la transformació de les infraestructures urbanes, sinó també la construcció d’una nova manera de viure i d’un nou ciutadà. Així, París es va convertir en “la ciutat de la llum”, un gran centre de consum, turisme i plaer; els cafès, els grans magatzems, la indústria de la moda i les grans exposicions van canviar la vida urbana de manera que pogués absorbir enormes excedents mitjançant el consum.

Barcelona n’és un altre bon exemple, ja que les revoltes obreres eren cada vegada més freqüents a partir del 1835 i les diverses epidèmies van accelerar el procés d’enderrocament de les muralles i la reforma urbana de la nova ciutat amb el Pla d’Eixample (1859). La proposta de Cerdà, que no pretenia d’entrada una divisió social i de classe en la formulació originària, ràpidament va ser modificada pels grans propietaris burgesos, que utilitzaren l’art i el disseny per distingir-se de la multitud i explicitar que, en un context ja capitalista, no tothom tenia el mateix “dret a la ciutat”.

Henri Lefebvre, a la seva obra La révolution urbaine (1970), ja va avançar la centralitat de la urbanització per a la supervivència del capitalisme i, per tant, la ciutat com a espai susceptible de convertir-se en l’objecte de la lluita de classes i la lluita política. De fet, aquest pensador és pioner a l’hora d’assenyalar el procés que fa de les ciutats el que anomena societat urbana, producte distintiu del sistema capitalista. És ell qui, el 1967, proposarà també el terme de dret a la ciutat com el dret dels habitants urbans a construir, decidir i crear la ciutat, per fer-ne un espai privilegiat de lluita anticapitalista.

En aquesta mateixa direcció, art i indústria es toquen especialment a partir del desenvolupament de les exposicions universals, esdeveniments amb voluntat de projecció internacional que pretenien reunir i mostrar al món els avenços principals de la societat industrial en termes de tecnologia, però també de les belles arts. Una de les més celebrades va tenir lloc a París l’any 1889 (recordem que l’any anterior, el 1888, s’havia celebrat a Barcelona). En molts casos, l’impacte social i econòmic d’aquests esdeveniments s’aprofità per part de moltes d’aquestes ciutats per continuar els seus processos de transformació i situar-se al mapa en el context internacional.

Com havia succeït en la primera Exposició Universal de Londres, el 1851, amb el Crystal Palace de Joseph Paxton, la torre Eiffel va ser concebuda com un símbol de l’Exposició Universal de París. Es tractava d’una construcció feta amb un dels materials símbol de la revolució industrial, el ferro, amb unes dimensions que demostraven la potència tecnològica de la nova societat industrial i, sobretot, amb l’única funció d’esdevenir atracció i punt de referència en la nova ciutat moderna. Al seu moment no va tenir gaire bona acceptació, i va ser criticada per un gran nombre de polítics i intel·lectuals. Posteriorment, però, ha esdevingut símbol de la ciutat i fins i tot una de les icones de França i París, entre altres coses per la seva monumentalitat: per la seva alçària, es pot veure des de qualsevol punt de la ciutat. En el context de la segona revolució industrial, a mitjan segle xix, es van organitzar en diverses ciutats del món exposicions que mostraven els avenços principals en la invenció tecnològica i industrial. Els mateixos pavellons i elements monumentals que caracteritzen l’arquitectura d’aquestes exposicions estaven construïts principalment de ferro i vidre, materials propis de la revolució industrial.

Imatge del recinte de l'Exposció Universal 1889

La nova generació d’escriptors del moment, com Zola o Maupassant, es va encarregar de descriure la ciutat en les seves grans obres. Els artistes es concentraven sobretot a Montmartre, barri de cabarets, cafès i teatres, centre de la bohèmia i de la vida nocturna, però també bressol d’escoles literàries i noves tendències estètiques. Dalt del turó de Montmartre s’erigia l’església del Sacré Coeur, la silueta de la qual, amb la seva cúpula blanca, es pot distingir en molts quadres de l’època. Un dels llocs més visitats de Montmartre era Le Moulin de la Galette, una antiga fàbrica de farina en desús que encara conservava algun dels molins de fusta. A banda dels artistes francesos que encapçalaren el fenomen de la modernitat artística a París, artistes d’arreu d’Europa s’hi desplaçaren per tal d’impregnar-se d’aquesta modernitat i, posteriorment, difondre-la en altres entorns artístics. De nou, Barcelona esdevé exemplar amb l’activitat de Casas, Rusiñol i Utrillo, entre d’altres, que, després dels seus viatges a París, fundaren el lloc principal de trobada de la modernitat catalana, la taverna Els Quatre Gats.

altres poblets del voltant: Argenteuil, Clichy, Batignolles, Passy, Bois de Boulogne… En definitiva, podríem concloure que, a partir de la transformació urbana de les ciutats, més enllà de les obres d’art que puguem trobar-hi, o de la monumentalització d’alguns espais, de les pràctiques artístiques noves, etc., la ciutat esdevé en si mateixa una obra d’art, l’exemple perfecte i més complex d’art total. La ciutat es transforma a imatge, semblança i interessos de la burgesia industrial per al perfeccionament de les seves estratègies de negoci, de sociabilitat i de reforç de l’estatus social.

En aquest context, gràcies a la nova tecnologia industrial i seriada i als nous llenguatges artístics que es desenvolupen a conseqüència, els mitjans de comunicació de masses començaran a tenir un rol social destacat. Un cas determinant relacionat amb les arts visuals, la il·lustració, el disseny i la publicitat és el cartellisme. El cartell com el coneixem avui (un full gran de paper en color i enganxat a l’exterior, als carrers; present, per tant, a l’espai urbà) va aparèixer a mitjans de segle xix. És un fet lligat a la màquina de vapor, que, aplicada en aquesta indústria de la publicitat, permetia imprimir molts exemplars en poc temps i a baix cost. París també fou la capital del cartell, ja que les festes, els espectacles i les arts es concentraven a la ciutat. L’edat d’or del cartellisme es va donar entre el 1889 i el 1900, no casualment entre les dues exposicions universals. Hem d’imaginar París, per tant, empaperada amb imatges de colors. Amb això no només canviarà el paisatge urbà, sinó també la manera de consumir i l’impacte dels nous mitjans de masses que inauguraran un nou paradigma en el qual la cultura visual ocuparà un lloc central.

Molts d’aquests cartells anunciaven cabarets, cafès, teatres i la vida nocturna de la capital del món; begudes com l’absenta o el Cointreau; els journals del moment, el Moulin Rouge, etc.; productes que consumien habitualment els extractes socials amb més poder adquisitiu, a qui, precisament, anaven dirigits aquests cartells: la burgesia.

Com veiem, així és com sorgeix el que podem anomenar la figura de “l’arquitecte modern”, que dissenya edificis per a aquesta burgesia a la recerca de personalitat i sentit. Seran aquests mateixos edificis els que es convertiran també en temes de l’opinió pública. Serà l’anomenada “Manzana” de la Discòrdia, l’àrea corresponent a l’illa de cases de passeig de Gràcia entre Consell de Cent i Aragó, que esdevindrà paradigmàtica d’aquest fet.

Un cas interessant és el de la Pedrera, el darrer encàrrec privat que va dur a terme Gaudí entre el 1906 i el 1910. Algunes de les seves peces ens ajuden a entendre el procés creatiu de Gaudí, basat en la màxima que un bon disseny és el que, plantejat abans de la seva execució, combina la resolució del problema de la funcionalitat; juntament amb la qüestió de l’atractiu o de l’aspiració artística i estètica del disseny, les podem trobar a les col·leccions del Museu.

Antoni Gaudí,  Tirador per a la Casa Milà, «La Pedrera», model 1	Antoni Gaudí, Reixa de la Casa Milà

El cartellisme a finals de segle

Els quatre gats

La família Deu

Els interiors modernistes

L’art publicitari modernista i la bellesa de la màquina al segle XIX

Pacients de paper: tretze cartells i un dibuix modernistes

Vers la modernitat: les exposicions de Belles Arts de Barcelona

La malenconia parisenca de Ramon Casas

El desembarcament d’Anglaterra: William Morris

Ramon Casas i les ombres xineses d’Els Quatre Gats. Bohèmia i imaginari popular

Llums i ombres de l’Exposició Internacional del 1929

IINTRODUCCIÓ A L'ACTIVITAT

La proposta didàctica pretén aprofitar el contingut per a la reflexió, i propiciar un ambient de treball de col·laboració. A l’hora d’identificar els rols i les diferents perspectives envers la dona que es representen en un seguit de quadres exposats al Museu Nacional, es fomentarà que cadascú aporti la seva valoració, per tal que es facin més evidents tant les diferències entre les perspectives individuals com els elements que totes tenen en comú. Una anàlisi de les intervencions per part de l’alumnat els ajudarà a integrar la complexitat del tema tractat i a reubicar la concepció personal que en tenien.

COM HO PODEU FER?

A cada grup se li proposa una graella per tal que llisti els valors proposats i compari els dos àmbits indicats. Un grup treballarà reflexionant sobre els valors que promou la cultura patriarcal i el feminisme, un segon grup sobre els valors que es promouen al gènere masculí i femení, i un tercer grup farà una graella comparant els valors habitualment associats al militarisme i als moviments per la pau. Tot seguit, identificaran i relacionaran aquests mateixos valors a partir de certes obres artístiques, sobretot emfasitzant els rols de gènere habitualment associats a la dona.

Ha de ser un exercici espontani, on es plasmin les primeres idees. Després d'uns10 minuts es fa la posada en comú i es fan paral·lelismes, també és interessant provocar el debat i la reflexió.

Amb la mateixa estructura de petits grups es dona a cada grup un conjunt d'imatges que mostren dones en situacions i actituds diferents, de les quals se'n pot desgranar un rol. Es tracta d'analitzar les obres i adaptar el rol que representa en l'actualitat. Aquí en teniu alguns exemples de la col·lecció d'art modern del Museu Nacional.

Orientacions per analitzar el rol de gènere dels referents artístics

• L’escena té lloc a l’espai públic o privat?
• Quina és l’acció?
• Qui té el poder a l’escena i com es manifesta?
• La dona ocupa un espai protagonista en l’escena? Actua sola o amb una agrupació de persones (pot ser explícita o implícita a l’obra)?
• Quins objectes la caracteritzen? I quina postura?
• Quina emoció i valors transmet?

Transferència al present

• Essent el màxim fidels a l’anàlisi i reflexió anterior, es tracta de trobar paral·lelismes en la nostra quotidianitat sobre de quina manera és ocupat aquest rol.
• Reflexioneu/parleu dels rols de les dones que teniu més a prop: mares, tietes, àvies, germanes, etc..

Arran dels canvis recents que s’han donat en relació amb la selecció d’obres d’Història de l’Art per a les PAU del 2024, hem complementat aquest espai de suport als estudiants amb algunes claus generals per aproximar-se a les obres d’art, i amb 3 temes que permeten fer una lectura transversal de l’art del segle xx: el biaix de gènere, la construcció de la ciutat moderna i l’art en el context del conflicte bèl·lic. Cadascun d’aquests temes es relaciona amb una obra de la col·lecció del museu que ressona amb la selecció actual d’obres les PAU.