.

Artista integrat en l’avantguarda catalana de la dècada de 1930, Cristòfol va crear obres tridimensionals  abstractes a partir de formes orgàniques i va construir objectes poètics a partir de materials corrents de l’entorn quotidià en un procés espontani i intuïtiu que s'ha relacionat amb els objectes lúdics i onírics dels surrealistes.

És el cas de Nit de Lluna, obra en la que treballa de 1933 al 1936  (l’obra del museu és una rèplica de 1970, que sense l’urna perd força evocadora i expressiva).

En els inicis de la seva carrera artística va participar en l'exposició dels logicofobistes a la Galeria Catalònia, una exposició que va tenir gran ressò  a Barcelona durant els anys anteriors a la Guerra Civil espanyola, tot  i que la galeria de referència continuava essent la Sala Parés. Precisament, la ruptura que va suposar la guerra en la continuïtat dels moviments d'avantguarda del nostre país no va impedir que Cristòfol seguís el camí que havia iniciat, encara que aïllat dels centres artístics més destacats del moment, com era Barcelona o París,  ja que Leandre  Cristòfol fins al moment residia a Lleida .

Cristòfol va dur a terme una autèntica creació estètica al confrontar en l’obra Nit de Lluna dos objectes funcionals vinculats al seu entorn quotidià (un fus de filar i un ou de sargir), que va buidar del seu significat original per a inserir-los en una estructura que fa referencia a la realitat on s'intueix un significat de caràcter més simbòlic. La forta personalitat escultòrica de Cristòfol es fa evident en aquesta obra, fruit de la seva capacitat per aconseguir expressar de manera intuïtiva i amb gran simplicitat formal la seva realitat interior, amb el lirisme i una profunditat que converteixen aquesta obra en la que millor expressa la intensitat poètica de l'artista.

Una de les obres més significatives del període 1933-1939 en la trajectòria avantguardista de Leandre Cristòfol és aquest objecte titulat Nit de lluna, l’original de 1935 es conserva al museu Lleó Morera de Lleida. Aquesta peça és probablement una de les obres que més s’atansa a la poètica objectual del surrealisme. El propi Cristòfol ens proporciona una clau per entendre el seu motiu generador, tot i que l’obra assolirà altres significats i consideracions.

“Us explicaré com em va sortir una de les primeres obres surrealistes. (...) Va arribar un moment que vaig veure que els perdria [es refereix als seus pares] i vaig pensar que si feia una composició amb un fus d’aquells amb el que filava la mare i un ou de sargir mitges, tindria amb allò un record de la meva mare (...) Per a mi era un record, i va ser entesa com una obra surrealista. Realment ho és”.

L’obra en qüestió delimita un espai objectiu i concret, que actua com a escenari d’un joc entre dos objectes d’ús quotidià deslliurats de la seva funció original, en aquest cas lligats sentimentalment i de manera intuïtiva al record de la mare, sobre una superfície de fusta lleugerament bombada que esdevé l’espai imaginari en el qual s’enfronten formes antagòniques definides per la línia corba (l’ou de fer mitja) i la recta (el fus). Un espai que a més a més, a diferència de la rèplica que elaboraria anys després i que és la que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, es troba dins d’una caixa de fusta semicircular a mode d’urna, que reforça la importància de la il·luminació al contrastar la foscor del fons de la caixa amb la llum exterior que penetra lateralment, tot subratllant el to poètic de l’escenografia. Segurament aquest aspecte, juntament amb el títol que li donà l’artista, aporten un suggeriment de misteri que emfatitzen el to poètic i líric d’aquest objecte.

En aquest cas, doncs, no ens trobem davant d’uns materials modelats com el de les seves escultures més organicistes, deutores de les obres de Hans Arp, o a l’exploració de les possibilitats expressives de materials o objectes d’ús quotidià o industrials en ésser modificats, sinó en la reutilització d’objectes trobats descontextualitzats que en associar-se d’una determinada manera apunten, no un sentit literal  sinó diguem que suggestiu, una sèrie d’afinitats que fan que assoleixin una nova funció com a metàfora poètica.

No és aquesta precisament la tendència més significativa de l’obra escultòrica de Leandre Cristòfol, però sí que aquesta es correspon a la seva vessant més vinculada a la poètica surrealista, obsessionada per la producció d’objectes simbòlics. En aquest sentit cal destacar, però que en el cas de Cristòfol no es tracta simplement d’una ordenació formal de materials o objectes sinó que aquesta operació es sotmet als imperatius de la seva intuïció sensible.

Una de les característiques formals de les produccions surrealistes es que començaren a realitzar objectes que estaven associats a activitats no artístiques i que trets de context esdevenen dispositius per a la reflexió creativa. Com és el cas de l’obra de Leandre Cristòfol. Els objectes surrealistes es caracteritzen per traspassar les barreres formals fugint de la figuració creant d’un objecte existent un altre completament diferent. Aquest és una de les formes més radicals de posar en qüestió els criteris que afirmen que una cosa sigui o no considerada art. 

Cristòfol (1908-1998) fou un fuster-ebenista d’ofici originari d’Os de Balaguer (Lleida) però que va cultivar des de ben aviat les seves inquietuds artístiques i formà part d’aquest grup d’artistes joves i inquiets que volien transformar radicalment l’escena artística local poc dinàmica i innovadora. Aquesta actitud compartida els portarà a fundar la revista ART que volia recollir les últimes novetats artístiques.

Nit de Lluna va ser elaborada dins del període d’entreguerres. Espanya amb la seva posició neutral en la Primera Guerra Mundial va tenir un gran creixement econòmic que finalitzar amb dèficit comercial al finalitzar la Guerra.  El Crac del 29 havia sumit el món en una profunda crisi econòmica. A Europa també és el període en el que els feixismes van començar el seu alçament: Mussolini (1922) a Itàlia, Primo de Rivera (1923) a Espanya i Hitler (1933) a Alemanya. L’obra es produeix  en el context de la Segona República ( 1931-36) i un any després de finalitzar l’obra escultòrica,  esclatà el conflicte de la Guerra Civil ( 1936-39) quan la tensió entre tradicionalistes-falangistes  i republicans es palpava gairebé de manera física a l’ambient.  Va estar internat  durant un any en camps de concentració a  França i el Marroc fet que el  va  fer desconnectar dels moviments artístics d’avantguarda.  Després de viure a Barcelona  del 1941 al  1946  finalment al 1950 en el III Saló d’Octubre  va aconseguir un reconeixement internacional, tot i haver estat silenciat pel franquisme. En la dècada dels anys 70, tot i l’oposició d’una part del franquisme, va ser redescoberta la seva figura com artista. Va poder viure la Transició democràtica fins la seva mort al 1998 amb 90 anys .

Cristòfol va treballar del 1933 al 36 en la seva obra escultòrica realitzada sota la llum del surrealisme i que es va caracteritzar pel seu caràcter no figuratiu, les dimensions reduïdes, els materials afins al seu ofici de fuster: fusta, relleus, molles de matalàs; els objectes de rebuig o procedents del seu entorn quotidià i els procediments d’assemblatge.

El surrealisme és un moviment de les primeres avantguardes que neix a França després del moviment dadaista. Així com el dadaisme se centra en la recerca experimental més vinculat al nihilisme per desenvolupar el seu art, el surrealisme se centra fonamentalment en l’exploració de l’inconscient.  

En essència, el surrealisme és un moviment d’interrupció (de shock) de la història i de la societat on neix, destruint les convencions socials imposades per les classes burgeses i aconseguint la llibertat de l’individu per tal que encapçali la revolució necessària. Acabar amb la tradició, situar la imaginació al centre de poder i permetre a l’individu fugir d’una societat alienada i consumida, seran els leitmotivs dels seus artistes surrealistes. Paral·lelament a aquests objectius, utilitzaran l’escàndol com a recurs per aconseguir sacsejar la societat del moment i sobretot deixar al descobert totes aquelles estructures i convencions que constrenyen l’individu i perverteixen el col·lectiu.

El mitjà a través del qual aconseguiran aquesta alliberació serà l’art, que apel·la directament a l’inconscient de les persones i les pot fer lliures de les censures individuals i col·lectives a les quals s’exposen en societat. En aquest sentit, un dels canvis més significatius afectarà l’escultura i vindrà, precisament, de la mà d’artistes ja consagrats com Duchamp,  Arp o Dalí. Aquests artistes, des de diferents procediments, van assentar les bases de l’escultura com a objecte: Duchamp creant els seus ready-made (objecte trobat) o Dalí amb els seus objectes de funcionalitat simbòlica. Aquests objectes parteixen del principi del collage i del seu equivalent tridimensional l’assemblage per tal d’ampliar l’horitzó de les formes escultòriques convencionals.

La Font (Duchamp), 1917. Ready-made. Art trobat	L’home (Man Ray), 1918. Ready-made. Art trobat

L’exposició logicofobista perseguia una síntesi entre l’espiritualisme i el surrealisme. La seva intenció era presentar una nova generació de surrealistes i dotar el moviment d’una implicació social. L’apel·latiu “logicofobista” pretenia ser la variant catalana del surrealisme, remarcant la voluntat trencadora del col·lectiu.

El grup pren embranzida a partir de la visita del poeta surrealista francès Paul Éluard a la ciutat de Barcelona el 1936. Va venir per donar unes conferències en el marc d’una exposició́ de Picasso a Barcelona realitzada al gener de 1936. Aquesta visita incità la creació del grup, encapçalat pel crític Magí Albert Cassanyes i d’altres artistes com José Viola Gamón, Ramon Marinel·lo, Jaume Sans, Leandre Cristòfol, Antoni Garcia Lamolla, Àngel Planells, Joan Massanet, Artur Carbonell, Remedios Varo, Esteban Francès, Andreu Gamboa González-Rothwoss, Nadia Sokolova, Maruja Mayo i Juan Ismael.

El propi Éluard escriu una carta a Man Ray on afirma que “el surrealisme conquereix Barcelona. Abans d’anar-me’n, reuniré tots els voluntaris” fent referència al conjunt d’artistes que posteriorment s’agruparien sota el títol de logicofobistes. Magí Albert Cassanyes i José Viola redactaren les idees clau que recullen les actituds compartides d’aquest grup d’artistes  del qual n’oferim un fragment:

“Dado que odiamos el sueño aburrido de la realidad, que no es otra cosa que aquellos sueños que se parecen más al de todos los imbéciles. Dado que esta realidad es tanto el pretexto como la causa de aquellas, definitivamente inaguantables, máquinas de bostezar que son las obras, diluvialmente numerosas, de los fatales artistazos, realistas y clásicos que padecemos. Dado que el responsable ideológico de todas estas, como de tantísimas otras, deyecciones espirituales, es aquello tan odioso que se llama ahora Lógica,ahora sentido común. Por todas estas razones nos proclamamos furibundamente LOGICOFOBISTAS"