Circumcisió: l’ablació del prepuci

L’arquitectura gòtica del temple, el summe sacerdot abillat amb una indumentària episcopal i la presència d’un altar transformen la circumcisió de Jesús al temple de Jerusalem en una cerimònia litúrgica catòlica. Es reinterpreta així un dels rituals bàsics jueus —l’ablació del prepuci— amb l’objectiu de despullar-los del sentit original i atorgar-los una nova lectura cristiana. Les imatges posen en relleu que, per als cristians, cap adversari religiós no era més familiar, i, per això mateix, més difícil d’ignorar, que els jueus.

 La dona del vestit groc

L’ús de trets visuals segregadors i negatius per evocar la ceguesa dels jueus en no reconèixer el Messies va contribuir a accentuar-ne l’estigmatització. Un exemple paradigmàtic és la personificació de la sinagoga com una decrèpita anciana cegada, amb l’estendard esparracat. El groc de la banderola i el vestit és un signe negatiu: des del segle xiii, aquest color es va relacionar amb la mentida i la traïció. D’aquí, la seva associació amb Judes i, amb una òbvia voluntat infamant, amb el judaisme i la sinagoga.

Hòsties sagnants

A partir del segle xiii es van difondre nombrosos libels que acusaven els jueus de profanar l’hòstia. Al marge dels detalls particulars de cada incriminació, tots presenten un tret comú: els jueus agredeixen una hòstia consagrada que miraculosament comença a sagnar. Les representacions d’hòsties sagnants van ser un mitjà eficaç per divulgar un concepte teològic tan complex i polèmic com era la presència real de Crist a l’hòstia consagrada a la missa. El terrible revers va ser la creixent estigmatització del poble jueu.

Caricatures

Des del segle xiii moltes imatges dels jueus reprodueixen un estereotip determinat per uns trets facials exagerats, com el nas i els ulls desmesurats o la barba descuidada. Aquest recurs iconogràfic es basa en idees del món antic que equiparaven la diversitat física amb allò exòtic i monstruós. La veritat és que les deformacions somàtiques són interpretades com una expressió de la inferioritat moral, i donen vida a individus estranys, inferiors, fins i tot perillosos. En definitiva, amb elles es construeix el paradigma de l’altre.

Deïcides

La gestualitat histriònica, les indumentàries segregadores i les cares deformades i vociferants caracteritzen els jueus que demanen l’execució de Crist. Amb l’accentuació de la maldat dels jueus, es va cercar augmentar el sentiment de commiseració i dolor dels fidels cristians davant del sofriment de Crist.

Predicar amb la imatge i el gest 

Sant Vicent Ferrer predica el cristianisme amb una tauleta pintada amb el judici final a un grup on hi ha uns jueus tocats amb uns barrets punxeguts i exòtics. Aquest col·lectiu és també l’auditori de sant Joan Baptista, que es representa fent el gest de predicar amb els dits. Les conversions forçades posteriors al 1391 van ser paral·leles a una intensa política d’evangelització dels col·lectius jueus que romandran al territori peninsular.

Icones per salvar 

La pressió sobre els conversos —cristians descendents de jueus— i les acusacions cada vegada més habituals de judaïtzar van fer que les imatges religioses esdevinguessin autèntics certificats d’identitat cristiana. Aquesta icona radicalment tradicional concebuda per Antoniazzo Romano va servir per expressar l’arrelament a la fe cristiana del convers Juan López i, així, allunyar les sospites de judaïtzació que va patir.

El sexe de Crist

Aquest Crist de la Pietat ortodox (calze, ferides) presenta alguns trets que subratllen el seu origen jueu. Un és la inscripció en hebreu. Un altre de més sorprenent és l’evocació de la seva condició humana mitjançant una explícita representació del sexe, que, a més, podem entreveure que està circumcidat. Pocs conversos van continuar mantenint creences pròpies del judaisme. Una altra cosa és que en algunes imatges es preservés una mirada cristiana amb efluvis jueus.

La guineu

L’efígie de sant Domènec presenta dos trets inusuals a la seva iconografia: la inscripció “enquisidor” al nimbe i l’acció de ferir una guineu, metàfora dels heretges. Amb aquests dos detalls, Berruguete, inspirat per Torquemada, va transformar el sant en un símbol de la Inquisició espanyola, encarregada de lluitar contra els suposats falsos conversos o criptojueus.

Sambenitos 

       Els sambenitos eren rètols que la Inquisició va ordenar penjar perennement a les esglésies amb el nom, la pena i el càstig dels conversos condemnats a actes de fe. D’aquí procedeix l’expressió “t’han penjat un sambenito”. Presidit per un cap de llop amb una boca oberta de la qual surt foc —símbol de l’heretgia—, aquest sambenito pertany al mestre Juan, cirurgià, cremat el 1490 acusat de ser un “heretge apòstata judaïtzant”.

Alboraique (el retrat ocult) 

La imatge presenta un monstruós híbrid amb cos de ruc, cara de cavall, ulls d’home, orelles de llebrer, cua de serp i una barreja de peus de diversos éssers (home, equí, lleó i àliga). Des de l’òptica dels cristians vells, la hibridesa corporal era una metàfora de la naturalesa judaïtzant del convers. Ens trobem davant d’una icona de la perfídia conversa i de la seva sang impura. Escrit per difamar els conversos, aquest pamflet anònim va tenir una gran difusió a Castella des de finals del segle xv.