Abans de combatre el nazisme amb tinta i humor, Armengol ho va fer amb el fusell. Allistat a la Legió estrangera francesa el novembre de 1938 a París, el van destinar primer al Sàhara i, en esclatar la guerra, va lluitar als fiords noruecs de Narvik, al costat de soldats francesos, britànics, polonesos, catalans i espanyols republicans, intentant frenar l’expansió alemanya cap a l’Àrtic. Ho va dibuixar en caricatures al Regne Unit, tot just arribat de les batalles de Noruega de 1940 i de la retirada Aliada de França.

Quantes fosses, sota la seva ombra, es van omplir de cadàvers? Quants països van ser conquerits amb aquella bandera com a ensenya?

El sentit de l’esvàstica –un emblema mil·lenari oriental– es va capgirar el 1935 quan el règim nazi la va convertir en la bandera del Tercer Reich. La van elevar a icona d’una nova religió que va envair l’espai públic i privat dels alemanys i, progressivament, de la major part dels europeus. Els botxins la interpretaven com el símbol d’una utopia a assolir i les víctimes, com el pitjor dels malsons. Quan Armengol va començar a dibuixar caricatures per al Govern britànic, l’esvàstica es va erigir en la creu a derrotar, en el símbol de la idolatria que calia afeblir fins extingir-la. I el ninotaire s’hi va recrear.

La sàtira no canvia cap estratègia militar, però serveix per burlar-se’n. Des del Londres que resistia, calia ridiculitzar el suposat geni militar prussià, hereu del general Clausewitz, per explicar que seria derrotat de manera indefectible. Aquest va ser el poder infinit d’Armengol: podia doblegar canons mentre que Hitler cantava victòria o trencar submarins U-boot sota les gèlides aigües de l’Atlàntic mentre que els nazis asseguraven que cada cop en tenien més. Era la batalla real interpretada sobre el paper dels diaris i les revistes pel ninotaire sota les ordres del Ministeri d’Informació britànic. Potser les indicacions rebudes eren fidels retrats de la realitat militar, o potser no del tot, però en els seus dibuixos els alemanys sempre perdien les batalles fent el ridícul.

La guerra també és cultural. Cap àmbit de les societats enfrontades queda fora del combat. Òpera, pintura, novel·les, dibuixos animats… la cultura serveix a Armengol per ridiculitzar el Tercer Reich. No hi falta Mussolini caracteritzat com el bufó del duc de Màntua al Rigoletto de Verdi o el quadre L’àngelus de Millet per evocar un cel de futura victòria. Hi veiem Roosevelt convertit en un gegantí Gulliver arrossegant la US Navy cap al «paradís» japonès, la mitologia germànica ridiculitzada en els nibelungs wagnerians o el Mickey Mouse de Fantasia transformat en un Hitler que hipnotitza el poble alemany com a escombres. I a les llambordes sagnants de Praga, el dibuixant s’avança al còmic negre actual.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, només feia vint anys que havia acabat la Primera. Els protagonistes i les batalles de 1914-1918, així com la traumàtica gestió dels tractats de pau, eren presents en l’imaginari col·lectiu i en l’humor d’Armengol. Satiritzar l’ambició alemanya del passat era satiritzar la del present, i pel seu llapis desfilen el bigoti del kàiser Guillem II i la tomba del mariscal Paul Von Hindenburg, la batalla del Marne i el fundador del Segon Reich el 1871, el canceller de ferro Otto von Bismarck. Hi ha referents gloriosos alemanys, però sobretot, figures derrotades com acabarà sent el mateix Hitler.

Sense pal·liatius, els cartoons d’Armengol disparen contra els amics del Tercer Reich. Primer, i amb contundència extrema, contra els col·laboracionistes francesos liderats pel decrèpit mariscal Pétain i el seu president de govern, Laval, a qui –vorejant el racisme– caricaturitza amb trets que l’aproximen a una fisonomia gitana. A l’altra banda dels Alps, dibuixa el dictador italià, Mussolini, com un infant beneit que juga a la guerra en un món de fantasia menystingut pels alemanys. I els japonesos? En fa sang dels seus dubtes i dels seus trets físics vistos pels occidentals.

La neutralitat té diferents intensitats, com la sàtira que Armengol aplica als països que intenten no mullar-se en la guerra. El més difícil és caricaturitzar la complexitat de cada cas. Saber com transmetre el paper dels que, potser, fan negoci amb la mort o que s’han salvat del drama per interessos dels contendents. La diplomàcia i la realpolitik esdevindran la clau per interpretar cada situació. Finlàndia, per exemple, una democràcia atacada pels soviètics primer, aliada dels nazis després i que, a darrera hora, es passarà al bàndol guanyador.

Entre els milers de dibuixos que Armengol va produir per a les autoritats britàniques, l’artista català es va acabar retrobant amb l’origen del seu periple vital, amb el seu dictador, que el va portar a aquella taula i aquella tinta: Francisco Franco. Com dibuixar-lo? Amb ràbia o amb menyspreu? El Generalísimo facilita les coses al ninotaire, que el dibuixa com un titella petit. Un enllustrador de botes a les mans d’aquell Hitler que l’ha elevat al poder a Espanya, o com un militaret que traeix el seu «mestre d’alemany» i corre darrere els britànics quan veu el Tercer Reich trontollar. Un Franco que tant els britànics –i americans– com els alemanys intenten decantar cap al seu bàndol i que aconseguirà sobreviure al desenllaç de 1945.

Una guerra es guanya amb bales i moral, amb metralla i convenciment. Cal corcar l’enemic i reforçar el teu propi esperit. Així, Armengol mulla la seva sàtira en la implosió del Tercer Reich. Les columnes de la moral alemanya trontollen, tot ensorrant el discurs nazi liderat pel ministre de Propaganda, Goebbels, que definia Alemanya com totalment invencible. I el ninotaire es recrea en l’arrogància alemanya agenollada, les condecoracions desesperades d’última hora i la incapacitat per acceptar la derrota. Amb una població que no entén per què el seu Reich està perdent la guerra: «No érem una raça superior?»

Podem caricaturitzar ciutats bombardejades amb desenes de milers de víctimes? Podem dibuixar l’enemic com a carn picada, per fer-ne salsitxes? O mostrar-lo com un simi? On és el límit d’allò que podem dibuixar per convèncer-nos que el nostre bàndol és el correcte? La primera paradoxa és visual. Quan Armengol dibuixa humans crucificats a l’esvàstica, no vol fer riure, vol que reflexionem. Però ho dibuixa com si fos una caricatura: ens atansem al diari amb la mirada preparada per riure, i l’impacte ens fa dubtar. I segueixen infinites paradoxes perquè infinits eren els matisos i el dolor, i a ell li pagaven per fer-nos riure. Els seus cartoons són un territori fèrtil per a un debat que avui ens continua interpel·lant: on acaba la ironia i comença la crueltat?

Contractat pel Govern britànic, Armengol s’ha d’inventar de cop i volta un estil d’esmolar sàtira de guerra per a consumidors de països llunyans i maneres d’entendre el món diferents de la seva: mai no havia fet de caricaturista. En posar-s’hi, li veiem la influència de dos cartoonists amb qui va fer amistat, David Low i Stephen Roth. Però ell porta dins la potent herència de l’esmoladíssim humor gràfic català que va poder xuclar a En Patufet, L’Esquella de la Torratxa, Papitu o El Be Negre. Ell mateix reconeix aquest llegat a Londres en parlar de Feliu Elias, Apa. Un humor sense aturador que ell aplicarà a la Guerra Mundial: el Ministeri d’Informació britànic posava límits a l’humor contra l’enemic, i per això sorprèn que donessin tanta corda a la sàtira d’Armengol.

Els somnis de Hitler i la seva maquinària propagandística anunciaven un «Reich de Mil Anys», un predomini germànic sobre Europa que s’estendria pels segles. Però la realitat va escurçar la seva existència a dotze anys, tot i que el patiment causat sí que fou mil·lenari. És la contravictòria dibuixada en un sol moviment operístic: els soldats alemanys –més ninots que mai– travessant, espaordits, l’Arc de Triomf de París. La història es rebobina i allò que el 1940 era una desfilada de prepotència, ara, el 1944, és la representació gràfica de l’enfonsament del Tercer Reich. Els soldats de Hitler ja no tenen forces, ni convicció... ni dents. Al Führer només li queda l’apel·lació al miracle, a les armes màgiques que vol creure que canviaran el curs de la guerra.

Primer, resistència. Després, ofensiva. I, al final, victòria, amb la V que Churchill ha exhibit des del primer moment. En els dibuixos d’Armengol tot és autoconvenciment i missatges en positiu per difondre’ls entre els lectors des d’Amèrica fins a Oceania. Només els nostres poden guanyar. La història els ha donat la raó i els Aliats –Gran Bretanya, els Estats Units i la Unió Soviètica– guanyaran la guerra. El mite nazi ha quedat despullat i la Guerra Freda ja s’insinua. És el final d’un combat de propagandes, un xoc de potències que han mobilitzat tota la seva capacitat de persuasió. S’acosta el final i tothom truca a la porta de les Nacions Unides acabades de néixer.