Un casament

 

Un casament

 

Un casament

“Algunes mirades penetrants vampiritzen, sembla que et xuclin la sang; d’altres són acollidores, com una transfusió. Tot comentant amb els vàlids anècdotes en les què ens hem sentit insistentment observats solen argumentar que es tracta de gent ‘inculta’. És com si volguessin exculpar els seus congèneres. No he portat a terme una observació sistemàtica però crec que podria aventurar que la gent que mira amb insistència no és necessàriament inculta (…)

 

A priori és el sexe del que mira un dels factors determinants: són dones les qui miren més insistentment; dones, al seu torn, cuidadores, que no cuidades. A nivell social, les classes baixes i fins i tot indigents no miren pràcticament mai, potser perquè el handicap social i econòmic que pateixen els hi impedeix parar-se a observar el desavantatge físic, que no és cap drama sempre i quan no afecti als seus. Per a les persones d’aquests grups socials, “nosaltres els discapacitats” no ens diferenciem de la resta tot i l’imatge perquè aparentment no tenim problemes de ‘subsistència’ com els que pateixen. L’altre extrem de l’escala social és sorprenent: miren, i sense cap mena de vergonya, fins quan llur poder adquisitiu no els ha privat de l’accés a la cultura, i per tant no és un problema de formació. L’handicap físic, la deformitat, la diferència notable perturben l’harmonia d’un món en el qual els defectes es corregeixen i la lletjor i poca traça es camuflen. Claude Veil deia que gràcies al minusvàlid, l’home ‘sa’ se’n sent.

 

El nivell d’instrucció i la capacitat adquisitiva no semblen ser els paràmetres que expliquin les diferents actituds que tenen els vàlids en relació a la discapacitat, però sí que hi ha quelcom d’això en relació a les diferències culturals. Hockenberry parla del que en resulta entre la població blanca i la població negre als Estats Units d’Amèrica: ‘Les persones blanques m’ignoren o fan com si no existís, mentre que cada persona negra que se m’apropa ho fa per oferir-me ajuda sense que li ho hagi sol·licitat’. Jo mateixa vaig experimentar una proximitat semblant als EUA, perquè en diferents ocasions foren persones negres les que m’abordarien senzillament per explicar-me alguna cosa, perquè potser jo també era diferent. A la caixera d’un gran magatzem de San Francisco li va agradar molt la meva bossa ‘perquè és negra, com jo’ i un camioner de Nova York em preguntà des de la cabina del seu vehicle quines eren les meves ordres, perquè jo portava una gorra amb l’inscripció ‘BOSS’. A l’hospital de Texas on vaig estar ingressada serien sempre les infermeres i zeladors negres els que es permetien tractar-me de tu i fer-me broma cosntantment sobre les meues discutibles preferències musicals.

 

ALLUÉ, Marta. DisCapacitados. La reivindicación de la igualdad en la diferencia

(Traducció pròpia)

 

 

 

 

Llegiu el pdf de l'àudio (24,2 Kb)

 

Obra: Un casament. Olga Sacharoff, 1919 - 1923. Oli sobre tela.