La batalla de Tetuan

 

La batalla de Tetuan

La batalla de Tetuan

“La infantesa és la pàtria de les persones perquè és quan funciona l’instrument de la imaginació; i perquè gairebé tot està per fer. Tot i així, què és el que s’ha fet? Els records que tenim de la infantesa són tan efímers! Ens fèiem les nostres pròpies bales de fang molt curosament com si fossin planetes per encertar-les al gua. La mare es passava el dia cosint amb la Singer. Cal·ligrafies infantils a la fredor dels pupitres.

 

Recordo també com una tarda a la platja de Laida, a Biscaia, una señora deia a tres nens de poble que veien el mar per primera vegada:

– ¡Pero niños, por qué no habláis en cristiano!

 

La vergonya va quedar ben repartida entre els tres nens fent-los emmudir. Aquell dia la llengua del poder vestia una brusa groga i lluïa unes perles a les orelles.

Españolez eitteko esan gure dau!

“Ha volgut dir que parlem en espanyol!”

 

Les onades es tancaven com parpelles abans d’arribar a la sorra. Aleshores tampoc no hi havia grans esperances, llevat de la de jugar cadascú amb la seva ombra.

 

El que passa amb la gramàtica del poder és que no se sap mai quins elements conté ni com funciona. A banda de les evidències de capitals, d’armes i de lleis, les seves mans invisibles s’abraonen com a xarxes sobre les persones. Però la gramàtica del poder també es reflecteix en la parla:

– No siguis moro! –diu algú a algú altre.

I poc després:

– Aquell? Aquell és un talibà…

 

Mentrestant, els talibans són rebentats pels bombardejos de les notícies. És clar que és l’argot convencional, el llenguatge dominant. Explosius llançats des d’avions sense tripulació. De vegades parlem una llengua i d’altres, és la llengua que parla per nosaltres.

 

Sovint és la pesada llengua del poder, la que dicta què cal saber i què cal dir mitjançant els televisors en color i en connexió permanent. Per això se’n diuen “mitjans”, i exposen un missatge permanent: que els afortunats es mereixen la fortuna de què gaudeixen, i que els desgraciats mereixen la desgràcia que els ha tocat viure. És la llengua que imposa el descrèdit permanent envers els oprimits i el menyspreu il·limitat envers els perdedors.

 

– No hem escrit mai sobre Muhammad.

– I per quins set sous vols escriure sobre Muhammad? Què en trauràs?

 

Ja sé que escriure avui dia sobre el passat i el poder és un exercici d’anacronisme. És una cal·ligrafia que va quedar fora de lloc així que aquells qui manen van organitzar les nostres vides com si fossin un bufet lliure. És com trencar el plat on ens donen de menjar; no és adient, no és elegant, no és així com s’arriba a publicar en una editorial important de Madrid o de París (…) Tots som moros, per una raó o per una altra, però, sobretot som moros perquè els moros no existeixen.

 

O, si més no, perquè no hi ha cap raó per ser moro. A diferència dels àtoms i els minerals, nosaltres som subjectes i objectes alhora”.

 

SARRIONANDIA, Joseba. Som com moros dins la boira?

 

 

 

 

 

Llegiu el pdf de l'àudio (36,1 Kb)

 

 

Obra: La batalla de Tetuan. Marià Fortuny, 1863-1865. Oli sobre tela.