Escena d’interior

Però un càstig com els treballs forçats o inclús com la presó —meres privacions de llibertat—, no ha funcionat mai sense cert suplement punitiu que afecti realment al mateix cos: racionament alimentari, privació sexual, cops, cel·la.

Michel Foucault, Vigilar i Castigar (1975).

En la seva obra Vigilar i Castigar, Foucault assenyala el canvi que es dona en l’època moderna, de la violència sobre els cossos com a única forma de càstig a les formes disciplinàries (vigilàncies, exercicis, maniobres, qualificacions, exàmens, registres) i les noves maneres de sotmetre els cossos a partir de coartar-ne les llibertats. L’objectiu del càstig ja no seria afectar el cos, sinó quelcom més profund: afectar l’ànima, per tal d’arribar al cor, als pensaments, a la voluntat... Si analitzem la violència exercida contra les dones, hi trobem els dos tipus que analitzava Foucault. Tota una sèrie de discursos morals, ètics i estètics legitimen el sotmetiment femení i, al mateix temps, la violència física sobre els seus cossos també queda justificada en ser associada a l’àmbit privat/afectiu i, per tant, exempt de judici o càstig públic. Foucault, en l’obra citada, va encara més enllà i afegeix que l’objectiu d’aquests nous mètodes de control i càstig era precisament aconseguir l’autovigilància del reu, el mateix que succeeix en el cas de les dones quan elles mateixes autocensuren les seves llibertats. El que ens representa Rafael Sanchis amb la seva Escena d’interior de 1911 no és altra cosa que un acte de violència de gènere absolutament normalitzat, com una més de les dimensions de la vida privada, i, per tant, mai analitzada com  a problemàtica social on es vulneren drets humans, com són la vida, la dignitat i la integritat de les dones.

Escena d’interior, Rafael Sanchis, 1911