Heracles i Deianira

 

Heracles i Deianira

 

Heracles i Deianira

(...) Potser no es tracta que l’amor en sí sigui dolent, sinó de la manera com s’ha utilitzat per enganyar les dones i fer-les dependents en tots els sentits. Entre éssers lliures, l’amor és una altra cosa.

Kate Millet

 

Hem de reflexionar aquí que l'objectualització del cos de la dona a través de la història de l’art va de la mà amb la normalització i naturalització de la violència sobre ella i el seu cos. Així, des de les escenes mítiques de raptes i violacions de dones, que formen part de l’imaginari de les societats històriques i que podem resseguir a través de l’art des d’Egipte, fins a pràcticament l’actualitat, amb la publicitat d’avui en dia, trobem com la idea de la dona-objecte forma part de la nostra cultura visual, com també la violència sobre els seus cossos. La societat patriarcal fa servir l’anhel romàntic per exaltar la passió i el sentiment com a exemples de vida intensa i sentida recuperant la figura dels herois clàssics i medievals. Aquest amor romàntic o exaltació de l’afecte no va significar el mateix per a homes i dones, ja que aquestes últimes es convertiren en objecte de desig ideal i motiu d’amors apassionats i irracionals, sovint impossibles, fins i tot violents, mentre que l’home esdevenia el subjecte de la relació. També esdevingueren la raó del turment masculí éssers tan atractius que feien embogir tot home, i tan ideals que la seva existència real suposava l’eterna frustració masculina. La nostra cultura amorosa és hereva directa de l’onada romàntica del segle XIX, època en la qual els homes eren ciutadans de ple dret i les dones simples objectes de desig.

 

Heracles i Deianira, Gerald Edward Moira 1893