Dues gitanes

La construcció mateixa de l’artista com heroi de la modernitat és sexista. No existeix una figura femenina equivalent.

Griselda Pollock

A la seva tornada de París, Isidre Nonell dedicà moltes de les seves obres a temes marginals fins al punt de dedicar un alt volum de la seva producció a la representació de gitanes, fet que provocà la reacció i l’escàndol de la mirada burgesa. Aquesta obra, però, sempre representativa del Nonell més expressionista, no s’utilitza mai per parlar de les dones representades. Ens permet parlar de la intersecció entre sexe/gènere, però també entre raça o classe. El feminisme decolonial afirma que tots aquests termes són categories culturals imposades pels sistemes colonials. Aquest corrent de lluita i pensament vol trencar amb l’universalisme occidental i afirmar que el feminisme no pot ser monolític ni unívoc i que ha tenir en compte les realitats diferents i diferenciades de les dones racialitzades. Aquesta proposta és absolutament generadora, ja que associa a la condició desigual femenina els posicionaments geo i corpopolítics de les dones. Aquestes gitanes de Nonell, com els milions de cossos de dones acumulats a les institucions museístics, ens diuen molt de l’artista, però gens de les figures representades, tot posant en evidencia que les dones, com a imatge artística, hem estat un constructe patriarcal.

Dues gitanes, Isidre Nonell, 1903