La mandra

 

La mandra

 

La mandra

Em va portar molts anys poder asseure’m durant més de dos minuts davant d’una taula i un paper en blanc.

Erica Jong

 

Destaquem el conjunt de figures femenines sumides en un tedium vitae, el que s’anomena també spleen o ennui, que era segons intel·lectuals i artistes la malaltia del nou segle. L’spleen seria una actitud decadent de descans, melangia o tedi. Aquestes figures podrien posar-se en el context de l’espai íntim femení al segle XIX i les convencions socials que feien que la dona estigués presonera de l’àmbit domèstic. La síndrome de l'spleen o el tedi, molt representat pels decadentistes del tombant del segle XX, podria ser conseqüència del vertigen al qual la humanitat es veuria abocada en aquesta època de canvis ràpids i profunds i també conseqüència de la dissolució de l’individu a les ciutats que esdevenen metròpolis (com el París dels grans bulevards), cada cop més espectaculars, mecanitzades i mogudes per la massa, on paradoxalment, l’individu experimenta la soledat més que mai. Però també pot ser llegit, donat que són sobretot les dones les que apareixen representades patint-lo, com el malestar que les envaïa en veure tan reduïdes, limitades i imposades les seves possibilitats, les aspiracions i els desitjos personals. Tanmateix, seria un sentiment de la dona benestant; la dona de classe baixa no disposaria de temps per avorrir-se, no?

La mandra, Ramon Casas, 1898-1900