Quan a mitjan segle XIX el Japó obre la porta al comerç amb Occident, l'afició a la cultura i l'art japonesos s'estén per la societat europea. El tipus d'estampes populars conegut com ukiyo-e esdevé objecte d'admiració i col·leccionisme, tant per part de la burgesia com dels mateixos artistes. Els interiors burgesos s'omplen d'ornamentacions japonitzants –robes estampades, paravents, ombrel·les, ventalls…– i, al contrari del que havia passat amb altres exotismes assimilats més superficialment, l'estil d'aquestes estampes –la línia, les tintes planes, els enquadraments i els formats– determinarà l'estètica de les avantguardes.

En les jerarquies de l'art, la pintura d'història ocupava el lloc més elevat. Eren obres de gran format amb molts personatges, mitjançant les quals l'artista aconseguia el màxim reconeixement. Però en un món artístic que ja no està dominat pel simbolisme de l'antic règim, sinó per la inconstància del mercat i el present fugaç, aquestes grans «màquines moralitzants» no hi tenen cabuda. Empès per la irrupció del reportatge periodístic i la fotografia, i amb la necessitat de conservar el seu estatus davant d'aquests nous mitjans, l'artista modern substituirà els temes de la història pels de l'actualitat: la guerra colonial, la lluita de classes, etc.