Els promotors i els artistes.

La iniciativa de les construccions anava, principalment, a càrrec de les autoritats comtals i eclesiàstiques, i de la noblesa, que les finançaven en gran part a partir de donacions. Un bon exemple són les pintures de l’absis de l’església del monestir de Santa Maria del Burgal, on a més dels personatges bíblics hi ha la representació de la promotora i la família comtal: la comtessa Llúcia, dona del comte Arnau I de Pallars Sobirà. Hi apareix en actitud oferent, amb posat respectuós, d’acord amb el moment solemne de l’ofrena.

La portalada de Ripoll també és un bon exemple de la importància dels promotors. El seu ampli programa escultòric pot tenir sentit més enllà de l’estrictament religiós per evocar la cerimònia de consagració de l’església per part de l’abat Oliba, l’any 1032, qui va ser un emprenedor de gran activitat constructora que es palesa en la importància de Ripoll com a centre monàstic de rellevància internacional.

L’arquitecte o mestre d’obra, juntament amb els tallers d’escultors o pintors, treballava segons la iniciativa del promotor i segons un programa definit, tot aportant la seva capacitat de projectar i el seu domini tècnic. L’artista treballava a partir de models establerts, malgrat que també cal acceptar uns marges de creativitat. A més, se sap que alguns d’ells estaven integrats a les comunitats. A diferència d’èpoques més recents, és més fàcil conèixer els noms dels promotors que els dels artistes, situació que no canviarà fins a l'art gòtic.

Per saber-ne més

Un dels pocs de qui se sap el nom a Catalunya és l'escultor Arnau Cadell, que es va representar a si mateix esculpint un capitell al claustre de Sant Cugat del Vallès. Més endavant, en ple segle XIII, el frontal aragonès de Gia conté una inscripció amb el nom del seu autor, Joan, un gest que s'ha d'interpretar com a signe d’autoafirmació i orgull.

Els historiadors de l’art utilitzen el terme mestre per designar l’autor d’una obra o d’un conjunt d’obres afins estilísticament. La naturalesa mateixa de les obres determinava que arquitectes, escultors de pedra i pintors muralistes haguessin de traslladar-se a treballar d'un lloc a l'altre, atenent els encàrrecs que rebien. Però també hi havia tallers estables, com se sap a partir de la producció d’esmalts procedents de Llemotges.

Aquests tallers, obradors i agrupacions artístiques itinerants se situaven prop de les seus de les diòcesis més importants i les grans abadies, que n'eren els principals clients. No sabem quasi res dels tallers que van treballar a Catalunya en època del romànic. Només, i com a hipòtesi, es parla de l'existència d'un taller a partir d’afinitats estilístiques o tècniques en diverses obres. A Catalunya s'ha parlat de suposats tallers com ara els de Ripoll, la Seu d'Urgell, Vic o Girona.