El drac

Els bestiaris defineixen el drac com la més gran de les serps i de tots els éssers vivents. Per això, a l’època romànica se’l representava com una serp enorme i d’aspecte terrible: boca molt oberta i dents prominents, llençant l’alè de foc, ulls flamejants, banyes, potes amb urpes de lleó, ales i un cos sovint més d’ocell que de rèptil, cobert d’escames per protegir-se, i una cua llarga, on tenia la força. Deien que mataven amb la cua, amb aquesta part del darrere que no es pot veure perquè és la de l’inconscient.
Per les seves característiques aquest animal fantàstic conté els quatre elements de la natura: el foc per l’alè, l’aire per les ales, l’aigua per les escates del cos i la terra per la forma de serp.

El drac vigila els tresors, els passos i els llocs sagrats, arrasa terres i és adversari de l’heroi, el cavaller o el sant. És el caos d’on neix la vida i se l’ha de matar perquè la vida es desenvolupi lliurement. Hi ha dos personatges que han lluitat contra el drac. Un és sant Miquel, que com diu l’Apocalipsi s’enfronta al dimoni, representat habitualment com un drac de molts caps, com a Sant Joan de Boí, o només amb un com a les pintures de Sant Miquel d’Engolasters. El nombre de caps mai és fix  i poden sortir de qualsevol lloc (la cua, el coll, el tors...). Al frontal dels Arcàngels, sant Miquel, amb escut i llança crucífera, lluita amb un de cinc caps. La mateixa escena la podeu veure bàcul de Mondoñedo. El segon heroi és sant Jordi, cavaller palestí del segle III martiritzat a Lydda, la llegenda del qual no va agafar la seva forma definitiva a Occident fins al segle XII. No n’hi ha cap representació en l’art romànic del museu, però sí en obres d’altres èpoques.
Altres vegades, el drac duu una estrella incrustada a la cua, i ataca un sagitari o centaure, que es defensa llançant-li fletxes, com es pot veure a les pintures de la sala capitular de Sixena.