Creu d'altar de bronze, grega i patada, sostinguda per un mànec de llautó que malgrat alguns dubtes plantejats, sembla ser contemporani (es repeteix a la creu burgalesa de Villarobe). El centre l'ocupa un gran medalló, decorat amb senzills ressalts circulars, al qual conflueixen els quatre braços de la creu, pràcticament idèntics i acabats en forma lleugerament concava. La decoració dels braços, gravada a buril, se situa només en una de les cares. És a base d'entrellaços, i es completa amb tota una sèrie d'elements retallats que en segueixen el perímetre: en origen (hi ha algunes pèrdues) eren tres parells de petites palmetes trifol·liades, i dos capets d'àguila situats als angles finals; hi ha també un petit ressalt prismàtic a la part central de cada extrem, on potser s'ha perdut un altre motiu.\nTota la creu és feta mitjançant l'adjunció (aparentment, amb espigues metàl·liques) de cinc peces de fosa distintes (els quatre braços i el medalló central). Tipològicament, la creu és a l'estela d'una tipologia de peces d'origen tardoantic i àmplia difusió europea, que tingué una especial repercussió a la Hispania visigoda i, després, als regnes cristians altmedievals del nord peninsular. Són cèlebres en aquest sentit les creus asturianes del segle IX, que defineixen un protipus de llarga continuïtat, un exemple tardà (i molt rústic) del qual seria la nostra peça. Aquesta ha estat més aviat comparada amb la creu de Peñalba (ca. 940), i a la més tardana de Mansilla de la Sierra (1109); com en aquest darrer cas, l'anàlisi de la seva decoració és clarament en contacte amb el món romànic, i permet de situar-la cronològicament al segle XI. \nDes d'un punt de vista simbòlic, la creu es connota com una imatge de Crist triomfant, en certa manera record del vell lema constantinià («in hoc signo vinces») que tot sovint (no pas aquí) apareix inscrit en aquesta tipologia de peces; s'ha pretès interpretar la decoració vegetal, i especialment els caps d'àguila, en el mateix sentit triomfant, tot i que potser són senzillament recursos ornamentals sense rerefons metafòric. En qualsevol cas, la creu no pressuposa la significació sacrificial ni l'al·lusió al Calvari que comporten els crucifixos, els quals substitueixen progressivament la tradició hispana en aquesta època romànica.

Conjunt de quatre imatges tallades en fusta, algunes d'elles amb restes de policromia al tremp, que formaven part d'un grup del Davallament de la Creu. Es tracta de les imatges del Crist crucificat, de Josep d'Arimatea, de Maria i d'un dels dos lladres, que vindria completat amb tres personatges més, desapareguts. Tal com han arribat en l'actualitat, les talles presenten diverses mutilacions i pèrdues, especialment de les extremitats, i la major part dels elements de revestiment. Tot i així, les figures de Maria i Nicodem conserven vestigis de les tiges amb les que encaixarien a una biga o element de fusta, i la figura de Crist presenta encara policromia. Previsiblement, el grup aniria completat amb les figures de Nicodem, de sant Joan Evangelista i de l'altre lladre, Gestes. No es conserva res de les creus o dels elements on anirien incorporades les imatges.\n\nLa figura de Crist, que centrava originàriament el grup, es diferencia clarament de les dels altres conjunts del davallament de la Creu. Vesteix amb un perizoni pintat de blau, de plecs esquematitzats, mentre les cames no estan en paral•lel, sinó que es creuen a l'alçada dels peus, de manera que un únic clau els subjectaria a la creu, a diferència dels dos que acostumen a representar-se en època romànica. Els braços, lleugerament doblegats, amb les venes marcades, són articulats, de manera que s'uneixen al tronc mitjançant anelles metàl•liques. Els senyals del sofriment són accentuats, com l'expressió de dolor i la ferida del costat dret, profundament marcada i reforçada per les pinzellades que marquen la sang. En tot cas, la policromia que avui podem observar contribueix a l'èmfasi posat en el dolor. Malgrat tot, el tractament del cos segueix el de les figures del Crist d'Erill, i de les altres que s'hi ha relacionat en dates més tardanes, tal com es fa palès amb el tractament de la zona pectoral, fortament esquematitzada, i amb el plantejament de la cabellera, molt més simplificats que a s les imatges de Mijaran i Erill la Vall.\n\nLa figura de Josep d'Arimatea apareixia sostenint el cos del crucificat en el moment de ser despenjat, de manera que la seva mà esquerra queda formant part de la peça que conforma el cos d'aquell. Apareix de costat, amb les cames separades, i un tractament simplificat dels plecs de la túnica. \n\nMaria, a la mateixa banda esquerra de la composició, apareix també dempeus, de cara a l'espectador, si bé el posat de les espatlles, més ampla i aixecada la dreta, encongida l'esquerra, denoten un gir del cos dins la composició general del grup, envers Crist. Devia sostenir amb la mà esquerra el braç dret de Crist, mentre amb la dreta recollia la sang que sorgia de la ferida, amb algun receptacle. Tota la figura reposa damunt d'un petit sòcol, a través del qual devia ser subjectada a una biga o element similar. Vesteix amb túnica i mantell i un vel que li cobreix els braços i cau entre aquests, tot dibuixant uns plecs corbats i paral•lels, mentre ressegueix el perfil del cos als coststs. La toca presenta una forma singular, de perfil ovalat, que li envolta tota la cara, a mena de còfia, i uns plecs inclinats sota la cara, a l'alçada del coll.\n\nLa quarta figura es correspoen amb la del lladre, molt probablement Dimas, el lladre bo, que hauria d'anar situat a l'extrem dret de la composició, a l'esquerra per a l'espectador. En manquen els braços, però són significatius els detalls com la vena que li tapa els ulls i la peça de roba que vesteix, a mena de pantalons curts molt ajustats.\n\nLes dimensions del grup són reduïdes en comparació amb les dels restants Davallaments de la Creu coneguts a Catalunya, en especial els de la vall de Boí, cosa que té relació amb els condicionaments de l'encàrrec i amb l'emplaçament que deuria ocupar dins l'església. Més substancials són altres aspectes, com la talla més simplificada i un tractament sensiblement més tosc de les línies i de les superfícies, així com els diferències tipològiques de la figura del Crucificat, que assenyalen una datació avançada i adaptacions a noves funcions. Aquests grups eren importants de cara al culte, però també devien desenvolupar un paper important en el teatre litúrgic

Lipsanoteca de fusta policromada, de forma ovoide i base circular. Aquesta fórmula compositiva presneta paral·lelismes amb obres del món andalusí del segle XI, elebaorades amb alters materials com al vori. Conserva tant el vas com la tapa, amb agafadador a la part superior en forma de botó. La policromia consisteix en una sèrie de franges de colors, separades per línies de contorns negres. La part inferior és llisa, de color vermells; la següent és de fons verd, igualment llisa; a continuació, apareixen tres peixos en horitzontal. La part corresponent a la tapa presenta una sèrie de palmetes estilitzades sobre fons vermell.