Imatge tallada en fusta i policromada del Crucifix, anomenada Calvari pel fet d'anar flanquejada per petites talles de Maria i sant Joan. El Crist és del tipus sofrent (Christus Patiens), de manera que apareix amb els ulls tancats, els braços sensiblement inclinats i va semi-nu, vestit només amb el perizoni (perizonium). Duu una corona de secció cilíndrica. Als extrems del travesser hi ha fixades les imatges de Maria, a la dreta de Crist, i de sant Joan Evangelista, a l'esquerra. No es conserven, en canvi, les figures d'Adam ressuscitant que hi havia a la base del pal, i la de la part superior, probablement les personificacions del Sol i de la Lluna. La creu, enramada, reforça el seu simbolisme com a Arbre de la Vida, alhora que els extrems acaben en forma de flor de lis.Tot el grup conserva bona part de la policromia, cosa que permet llegir algunes de les inscripcions. Al revers, al centre, hi ha pintat l'Anyell de Deú (Agnus Dei), com a símbol del sacrifici de Crist, imatge habitual en gairebé tots els Crucifixos. El grup es fixava a una estructura de fusta entorn a l'altar, mitjançant el peu coronat per un capitell i acabat en una metxa. Tenint en compte les seves dimensions, devia servir també per a usos processionals.Tècnicament, l'escultura és esquemàtica i efectiva, amb un marcat sentit del detall. La presència d'una creu similar a l'església de Cap d'Aran, pot relacionar aquest Calvari amb obres de la Vall d'Aran o del Pirineu occidental català.Vegeu El Museu de Lleida rep sis peces gòtiques i romàniques d'alt valor patrimonial provinents del MNAC.

Encenser de coure originalment daurat, decorat amb esmalt i amb la peça de coberta calada per permetre la sortida del fum. Està decorat amb vuit grans medallons, a l'interior dels quals apareix una parella d'aus afrontades flanquejant un element vegetal, format per dues tiges unides, a la part superior de les quals penja una palmeta. Aquesta decoració, algunes especificitats tècniques, com ara que la peça de coure és prima, i, en conseqüència, ho és també la capa d'esmalt aplicada, i l'estructura formal de la peça, l'allunyen de l'esmalteria llemosina i permeten de considerar-la una obra molt possiblement catalana, que cal datar en el segon quart del segle XII, és a dir, molt abans de l'inici de la massiva importació de productes procedents dels tallers de Llemotges.