Encenser de forma semiesfèrica, lleugerament aplanat als pols, format per dues peces molt similars en forma i en decoració. Allà on aquestes s'uneixen sobresurten quatre parells simètrics d'anelles, mentre que a la part superior de la coberta un petit ressalt hemiesfèric és coronat per una forma bulbosa de la qual neix una anella; d'aquesta anella, així com de quatre varetes rígides inserides en les anelles esmentades, s'agafaven els extrems inferiors de les cadenes que, totes unides pels extrems superiors, formaven el dispositiu de suspensió de l'encenser. Aquest sistema tant característic apareix a Catalunya ja al segle XII, i és utilitzat també en els encensers llemosins fins al XIV.\nLa superfície de les dues peces de l'encenser s'organitza a partir de quatre espais presidits per grans medallons circulars i emmarcats per sanefes amb motius geomètrics. La major part dels elements ornamentals queden en reserva, acuradament gravats per a la conformació dels detalls, mentre que els fons són esmaltats amb una sòbria combinació de blau mitjà i ocasionals detalls en turquesa, vermell i blanc, i a la coberta l'esmaltat es combina amb parts calades per tal de permetre la sortida del fum de la crema de l'encens. Dins de cadascun dels medallons citats hi ha una parella d'aus afrontades entre les quals es dibuixa una forma vegetal abstracta formada per dues sinuoses tiges laterals que conflueixen a la part superior, d'on penja una mena de fruit o palmeta. Altres elements vegetals, frondosos, omplen els espais externs que queden fora del perímetre dels medallons, mentre que el ressalt superior de la peça de coberta és ornat amb una sèrie de petites palmetes novament nascudes de tiges circulars, reproduint el motiu de l'interior dels medallons. Les aus afrontades disposen de podersoes urpes, de manera que poden ser identificades amb àguiles o ocells de presa. \nAquesta decoració no remet pas a les fórmules llemosines. Els medallons amb la parella d'àguiles té en canvi paral·lels iconogràfics en obres meridionals de cronologia primerenca, vinculades a la producció de Conques (com en alguns medallons aplicats al dit «cofre de Conques»: Gauthier, 1987, cat. 36) o als suposats tallers silenses (medalló aplicat a una arqueta conservada a l'església de Bellac: Gauthier, 1987, núm. 57). De tota manera, tals similitus són en realitat exclusivament compositives, perquè des del punt de vista estilístic la semblança és inexistent, i, a més, va invertida la relació entre esmaltat i reserva. Tot plegat confirma el caràcter de «unicum» de l'encenser. Evidentment, el motiu de les aus afrontades és adoptat de la llarga tradició bizantina-oriental, i es troba de manera abundant en la decoració d'ivoris o de teixits musulmans (tant del Mediterrani oriental com andalusins), perfectament coneguts a Occident. No es pot descartar, a més, que el motiu fous emprat també en l'esmalteria bizantina.\nA banda de la decoració, aspectes estrictament tècnics i formals allunyen le peça de l'obra de Llemotges típicament importada a partir de cap a 1200. La base de coure és poc espessa i, conseqüentment és més prima de l'habitual la capa d'esmalt dipositat (Gauthier, 1974, op. 80). La forma de l'objecte, encara, pot ésser comparada amb d'altres exemplars d'encensers, més pobres i sense esmaltar, que es conserven a Catalunya (especialment al Museu de Vic) i que són indiscutiblement peces autòctones. Tot això podria confirmar que ens trobem davant d'un dels escassíssims objectes esmaltats produïts a la zona dels comtats catalans, tot i que no pot pas descartar-se del tot un altre origen, en el marc de la península ibèrica. Les característiques advoquen per una cronologia francament avançada, que s'ha situat en el segon quart del segle XII.