Arqueta llemosina de forma rectangular i coberta a dues vessants, amb ànima de fusta pintada de vermell, i obertura al revers. L'estructura se sosté sobre quatre peus prsimàtics amb retícula cisellada i és coronada a la part superior per una imponent cresteria de dotze finestres en arc de ferradura, rematada per tres robustes esferes de coure, una central i una a cada extrem. L'esmaltat champlevé ocupa el fons de les plaques de coure, mentre que les figures queden sempre en reserva. En els esmalts predominen com és habitual les tonalitats blaves (lapislàtzuli per al fons estricte, puntualment blau marí, turquesa i blau clar), bé que hi ha també presència de vermell, blanc, groc i verd, bàsicament en els motius geomètrico-florals que complementen el fons; en general destaca la vivesa de les combinacions i la intensitat tonal, propis d'una peça de certa qualitat.\nRespecte de la iconografia, els principals arguments figuratius se situen a les dues plaques de l'anvers, on es disposa un petit cicle dedicat al protomàrtir Esteve. A la coberta hi ha la conducció del sant al martiri, empès per tres botxins. A la placa inferior es representa pròpiament la lapidació, amb el sant agenollat en terra i pregant, mentre dos botxins són en acció de llançar-li una pedra, tot guardant a les vestidures altres projectils. A l'esquerra, i en una escala lleugeramnet superior, apareix una figura majestàtica asseguda que cal identificar naturalment amb Saule-sant Pau. Curiosament ja va nimbat, i sosté a la mà esquerra la capa del protomàrtir, que és l'únic element figuratiu a banda dels nimbes que queda esmaltat i no pas en reserva. Els colors (blanc i blau clar) el converteixen en un punt focal notable dins de la composició.\nLes plaques o pinyons laterals són també figurades, amb presència de dues figures santes nimbades, sense identificar; probablement són apòstols. El fons és dividit per dues franjes en turquesa; aquest element no és rar en les peces llemosines (apareix, per exemple, a l'arqueta de la Resurrecció, MNAC 65530), però és curiós que no aparegui aquí en les plaques principals. L'estil de les figures, tanmateix, és perfectament parangonable al de les plaques de l'anvers, i per altra banda la sanefa que emmarca tota la placa conté un petit motiu en forma de queixal (en reserva) sobre fons vernell o blau fosc que es repeteix àmpliament en les plaques del revers de l'arqueta. Tot plegat fa pensar doncs, malgrat les variacions, en un projecte únic.\nEn les esmentades plaques del revers, la decoració canvia i es redueix a una senzilla estructura de tipus geomètric, basada en l'articulació de grans rombes de color blau intens sobre fons blau fosc. Tot el pla queda cobert amb una retícula dels petits elements en reserva ja comentats, els quals apareixen també en les sanefes externes. Com que la placa inferior és petita, es requereixen dues plaques més per a cobrir els extrems del cos de l'arqueta, aquesta vegada amb motius ondulats sempre combinats amb el mateix tipus de sanefa.

Imatge de Maria d'un grup del Davallament de la Creu, que se situava Maria, a la banda esquerra de la composició (a la dreta de Crist), dempeus, de cara a l'espectador, si bé el posat de les espatlles, més ampla i aixecada la dreta, encongida l'esquerra, denoten un gir del cos dins la composició general del grup, envers Crist. Devia sostenir amb la mà esquerra el braç dret de Crist, mentre amb la dreta recollia la sang que sorgia de la ferida, amb algun receptacle. Tota la figura reposa damunt d'un petit sòcol, a través del qual devia ser subjectada a una biga o element similar. Vesteix amb túnica i mantell i un vel que li cobreix els braços i cau entre aquests, tot dibuixant uns plecs corbats i paral·lels, mentre ressegueix el perfil del cos als coststs. La toca presenta una forma singular, de perfil ovalat, que li envolta tota la cara, a mena de còfia, i uns plecs inclinats sota la cara, a l'alçada del coll.

Les talles romàniques tenien ocasionalment funció de reliquiaris. És el cas d'aquesta severa imatge de Crist, al dors de la qual es descobrí, l'any 1952, un petit reconditori amb diversos paquets de relíquies. També hi havia dos fragments de pergamí, dels quals un duia escrita la data de consagració de la peça, 1147, fet que permet datar-la excepcionalment amb exactitud. Una representació com aquesta del Crucificat sofrent (Christus patiens) ofereix una visió més dolorosa i humanitzada de Jesús, pròxima al text evangèlic i oposada al tipus de Majestat.

Arqueta reliquiari llemosina, formada per un cos de forma de paral·lelepípede i una coberta a dos vessants, que s'obre mitjançant dues xarneres, i està coronada per una gran cresteria calada, sense caboixons. L'ànima de fusta està recoberta per les habituals plaques de coure esmaltades. La decoració més interessant està situada al revers de la peça, on apareix una Crucifixió completa (la Verge i sant Joan, el sol i la lluna), flanquejada per dues grans figures d'apòstols a la placa central, i una Maiestas Domini envoltada pel Tetramorf i dues grans figures angèliques als extrems, a la coberta.A l'anvers apareixen sis altres figures d'àngels, dins de medallons circulars, i dos àngels més a cada lateral. L'aplicació d'esmalts ornamenta tots els fons i diversos motius decoratius de tipus floral i geomètric, amb predomini de blaus com és habitual en aquest gènere de peces. 0Només les figures del revers, que, d'altra banda, són de millor qualitat, reben caps de coure en aplic.

Arqueta en forma de paral·lelepíde, sostinguda sobre quatre peus, amb coberta a dues vessants rematada per una cresteria que inclou tres caboixons encastats per banda, i tres elements verticals acabats en una petita esfera. L'ànima de fusta és recoberta per plaques de coure sobredaurat i amb decoració esmaltada, que és ornamental a la part posterior (amb elements florals estilitzats dins d'una quadrícula) i figurada a les dues plaques de l'anvers i a les dues dels laterals. Com és habitual en les obres llemosines tardanes, són els fons que van esmaltats, amb predomini de blaus, una banda turquesa migpartint les escenes i amb els típics elements decoratius florals, mentre els elements figurats queden en reserva.\nLa placa principal és ocupada per una representació de l'escena de les Tres Maries al Sepulcre, amb l'àngel a la banda esquerra, una representació sumària de la tomba buida de Crist al centre, i les tres santes dones, amb tocat i amb els pots dels ungüents a les mans, situades a la dreta; la primera apareix reclinada endavant, deixant un espai superior on apareix una «Dextera Domini».\nA la placa de la coberta superior hi ha representada una escena de difícil identificació, amb quatre figures nimbades i, a l'extrem dret, un àngel que porta un element a les mans, possiblement una corona. A la zona central, Crist agafa pel canell un personatge masculí, i al costat esquerre hi ha representades dues figures més, una de les quals amb un llibre a les mans. L'escena ha estat interpretada en ocasions com la incredul·litat de sant Tomàs, quelcom que no sembla adequat donada la presència lateral de l'àngel. Sembla més lògic de relacionar l'escena amb la coronació simbòlica d'un sant màrtir. En una una arqueta del Walters Art Museum de Baltimore que conté una escena idèntica, el protagonista s'ha identificat amb sant Marçal de Llemotges, a qui acompanyarien els seus dos companys Austriclini i Alipinià; de tota manera, ni les vides escrites ni la iconografia vinculada a sant Marçal no inclouen, en principi, aquesta escena.\nLes plaques laterals de l'arqueta mostren l'habitual representació de personatges sants, difícilment identificables.\nPel què sembla, l'autenticitat de l'arqueta ha estat objecte de qüestionament al llarg del temps; potser per aquests dubtes, no formà part de l'ampli corpus de peces llemosines que varen ser incloses a l'exposició permanent del Museu quan s'hi afegí la col·lecció d'orfebreria romànica, l'any 1961. La peça, que encara no apareix en el catàleg del 1973, va incloure's finalment a partir del 1995. Malgrat tot això, el cert és que no sembla haver-hi arguments clars per a dubtar de l'autenticitat de l'arqueta, especialment si es considera que n'hi ha, almenys, dos paral·lels molt pròxims (al Museu Marés de Barcelona i l'esmentada del Walters Art Museum de Baltimore).