Creu romànica de probable orígen castellano-lleonès, des del punt de vista formal representa una derivació tardana del model de creus anicòniques pròpies de la tradició hispana. És una creu potençada i amb la creuera discoïdal, amb el braç inferior lleugerament més llarg. A l'extrem d'aquest, un ressalt del metall amb un forat central permetia de vincular la creu a algun tipus de peu, possiblement un bastó llarg si -com sembla probable- la creu tenia funció processional. Tots quatre extrems dels braços de la creu han perdut sengles cristalls de roca engastats (de forma esfèrica el del braç superior, el·líptica els altres tres); l'únic cristall que es conserva és el central, més gros que els altres i de forma esfèrica. Tota la superfície de la creu va cisellada amb motius vegetals, en forma de ròl·leus, mentre que al disc que integra el cristall de roca central hi ha una anella decorada amb petits entrellaços.\nTres inscripcions se situen al braç superior de la creu i als extrems del travesser, al costat dels caboixons de cristall de roca perduts. La del braç superior (PETRVS FECIT) sembla anomenar el promotor de la peça (més que no pas, segurament, el seu artífex), mentre que a l'extrem esquerre del travesser s'informa de la data de consagració, utilitzant l'era hispànica. Si la interpretació habitual és correcta, la data inscrita (ICLX, és a dir 1160) es correspon a l'any 1122. La tercera inscripció, al travesser dret, és una senzilla invocació: ORATE PRO IL[L]O.\nLa preciosa informació cronològica aportada per les inscripcions permet assegurar el moment de realització de l'obra i en confirma el seu caràcter romànic malgrat les evidents connexions formals de la peça amb la tradició de creus hispàniques, àmpliament desenvolupada en època visigòtica i després en els regnes cristians nord-peninsulars. En aquest sentit, la creu representa un estadi anterior (o una tradició anterior) a la incorporació de la figura del Crucificat a les creus processionals o d'altar, incorporació que als regnes cristians del nord de la Península Ibèrica sembla que es produeix precisament en aquesta mateixa època romànica, i que canvia notablement l'aparença i l'expressivitat d'aquest tipus d'objectes d'ús litúrgic. La comparació amb exemplars similars, encara que anepígrafs, com la Creu de Cevico de la Torre (Palencia) confirma també la procedència castellana o castellano-lleonesa de l'obra.

Naveta per a la guarda de l'encens, té la forma de buc de vaixell característica d'aquest tipus d'objectes però ha perdut el peu i les dues petites nanses als extrems, que hem de suposar acabades en caps de serp. A excepció d'uns senzills motius gemètrics cisellats a la base, la decoració es limita fonamentalment a les dues peces que formen la coberta. El fons és hi esmaltat en blau lapislàtzuli, quedant en reserva motius vegetals molt simplificats i una mica rudes, record llunyà de la florida ornamentació típica de la producció llemsina més clàssica. Tres caboixons de color verd (de tonalitat més intensa en una de les tapes, més foscos en l'altra) s'engasten als extrems de les cobertes, i l centre de cadascuna d'elles, completa l'ornamentació un medalló en relleu calat, petit i de cert volum, amb un animal fantàstic (un drac o monstre alat) que es cargola sobre si mateix fins a mossegar-se el llom. La combinació d'aquests relleus amb els caboixons és relativament excepcional en la decoració de navetes (n'hi ha un paral·lel als Cloisters de Nova York) i confereix a la peça una certa distinció i efecte estètic, encara que la seva confecció general sigui relativament tosca, allunyada dels exemplars de més qualitat d'aquest tipus d'objectes.

Copó o recipient per contenir les hòsties consagrades que, tot i que es conserva incomplet, és una de les millors peces d'orfebreria romànica del museu. La copa, amb tapa, ha perdut el peu, possiblement cònic, i el coronament que podria tenir forma cilíndrica.La seva decoració d'esmalts sobre fons daurat presenta una xarxa de rombes i triangles de costats curvilinis que emmarca figures de mig cos i decoracions florals. Per la seva forma i decoració s'ha relacionat amb el, més luxós i ornamental, Copó Alpais, conservat al Museu del Louvre a París, una de les peces fonamentals de l'orfebreria llemosina del 1200. Les similituds entre les dues obres no són pas determinants del tot: mentre que en el cibori del mestre Alpais les parts esmaltades ocupen el fons i les figures queden en reserva, en el copó de la Cerdanya l'aplicació de l'esmalt és a la inversa (figures i motius ornamentals esmaltats; fons en reserva), amb un resultat menys espectacular però de més elegància cromàtica.Aquesta peça va ser comprada el 1918 a Amadeu Sales, antiquari, i es sap que prové d'una església de la Cerdanya. Està datada a finals del segle XII i és una de les mostres més antigues de l'arribada de productes llemosins a Catalunya.

Creu de fusta policromada, del tipus potençada, amb els extrems acabats en rectangles. L'anvers té una sanefa en relleu de guix amb restes de plaques d'estany amb colradura ornamentada amb rotlleus vegetals als braços i amb imitació de pedreria envoltant el disc central. A la potença superior hi ha una inscripció relativa a Jesús. En aquesta cara de la creu es disposava la talla d'un Crist crucificat que no s'ha conservat. \nAls laterals són ornamentats per quadrats dibuixat en blanc, del tipus escacat, alternant el fons en vermell i negre.\nAl revers, al cercle central, es representa, sobre un fons blau, la imatge de l'Agnus Dei amb nimbe crucífer, portant la creu i l'estendard propis de la resurrecció. Pels braços travesser vertical i extrems de la creu corren sobre un fons blau i entre bandes grogues unes inscripcions que recorden les pregaries de la missa en el moment de l'Eucaristia tot invocant a l'Anyell de Déu (: Oh , Anyell de Déu , que lleveu els pecats del món, tingueu pietat de nosaltres!) així com l'al•lusió a la la victòria de Crist sobre el Mal i la Mort (Serpent)t i la doble naturalesa humana (Ariet) i divina del Senyor (Lleó). \nEstilísticament s'ha relacionat amb la Creu policromada Sant Pèir d'Escunhau (La Vall d'Aran). L'ús dels relleus de guix amb restes de plaques d'estany amb colradura, el seu repertori ornamental així com el caràcter animat de l'anyell l'acosten l'obra als primers anys del segle XIII..