Arqueta llemosina de forma rectangular i coberta a dues vessants, amb ànima de fusta pintada de vermell, i obertura al revers. L'estructura se sosté sobre quatre peus prsimàtics amb retícula cisellada i és coronada a la part superior per una imponent cresteria de dotze finestres en arc de ferradura, rematada per tres robustes esferes de coure, una central i una a cada extrem. L'esmaltat champlevé ocupa el fons de les plaques de coure, mentre que les figures queden sempre en reserva. En els esmalts predominen com és habitual les tonalitats blaves (lapislàtzuli per al fons estricte, puntualment blau marí, turquesa i blau clar), bé que hi ha també presència de vermell, blanc, groc i verd, bàsicament en els motius geomètrico-florals que complementen el fons; en general destaca la vivesa de les combinacions i la intensitat tonal, propis d'una peça de certa qualitat.\nRespecte de la iconografia, els principals arguments figuratius se situen a les dues plaques de l'anvers, on es disposa un petit cicle dedicat al protomàrtir Esteve. A la coberta hi ha la conducció del sant al martiri, empès per tres botxins. A la placa inferior es representa pròpiament la lapidació, amb el sant agenollat en terra i pregant, mentre dos botxins són en acció de llançar-li una pedra, tot guardant a les vestidures altres projectils. A l'esquerra, i en una escala lleugeramnet superior, apareix una figura majestàtica asseguda que cal identificar naturalment amb Saule-sant Pau. Curiosament ja va nimbat, i sosté a la mà esquerra la capa del protomàrtir, que és l'únic element figuratiu a banda dels nimbes que queda esmaltat i no pas en reserva. Els colors (blanc i blau clar) el converteixen en un punt focal notable dins de la composició.\nLes plaques o pinyons laterals són també figurades, amb presència de dues figures santes nimbades, sense identificar; probablement són apòstols. El fons és dividit per dues franjes en turquesa; aquest element no és rar en les peces llemosines (apareix, per exemple, a l'arqueta de la Resurrecció, MNAC 65530), però és curiós que no aparegui aquí en les plaques principals. L'estil de les figures, tanmateix, és perfectament parangonable al de les plaques de l'anvers, i per altra banda la sanefa que emmarca tota la placa conté un petit motiu en forma de queixal (en reserva) sobre fons vernell o blau fosc que es repeteix àmpliament en les plaques del revers de l'arqueta. Tot plegat fa pensar doncs, malgrat les variacions, en un projecte únic.\nEn les esmentades plaques del revers, la decoració canvia i es redueix a una senzilla estructura de tipus geomètric, basada en l'articulació de grans rombes de color blau intens sobre fons blau fosc. Tot el pla queda cobert amb una retícula dels petits elements en reserva ja comentats, els quals apareixen també en les sanefes externes. Com que la placa inferior és petita, es requereixen dues plaques més per a cobrir els extrems del cos de l'arqueta, aquesta vegada amb motius ondulats sempre combinats amb el mateix tipus de sanefa.

Imatge de Maria d'un grup del Davallament de la Creu, que se situava Maria, a la banda esquerra de la composició (a la dreta de Crist), dempeus, de cara a l'espectador, si bé el posat de les espatlles, més ampla i aixecada la dreta, encongida l'esquerra, denoten un gir del cos dins la composició general del grup, envers Crist. Devia sostenir amb la mà esquerra el braç dret de Crist, mentre amb la dreta recollia la sang que sorgia de la ferida, amb algun receptacle. Tota la figura reposa damunt d'un petit sòcol, a través del qual devia ser subjectada a una biga o element similar. Vesteix amb túnica i mantell i un vel que li cobreix els braços i cau entre aquests, tot dibuixant uns plecs corbats i paral·lels, mentre ressegueix el perfil del cos als coststs. La toca presenta una forma singular, de perfil ovalat, que li envolta tota la cara, a mena de còfia, i uns plecs inclinats sota la cara, a l'alçada del coll.

Talla en fusta de la imatge del Crist crucificat, del tipus del Crist sofrent (Christus patiens), que servia també com a reliquiari. Ha perdut gairebé tota la policromia original, així com dels revestiments que amb posterioritat se li devien aplicar, especialment el 1521. Presenta els elements característics de la seva tipologia, seminu, vestit amb perizoni i amb els braços sensiblement inclinats.Té el cap inclinat lleugerament a la seva dreta, i no duu corona. La barba també està treballada com el cap a base de flocs gruixuts, que acaben en enrotllaments. Els braços són peces independents de la resta del cos, encaixats mitjançant clavilles de fusta; lleugerament doblegats als colzes, i amb els palmells de les mans obrets, presenta els polzes cap endins. El perizoni, que marca les cames, presenta un gir a la part anterior que cau en plecs en ziga-zaga. Amb les cames en paral·lel, els peus eren clavats amb un clau cadascun. Per la part posterior, cal esmentar el reconditori, situat a l'esquena i cobert per una peça de fusta com a tapa, subjectada amb claus.\n\nLa creu, de braços amb disc i potençats, està composta de tres taules, que una per al travesser i dues per al pal, que al centre configuren un cercle corresponent al nimbe crucífer. El pal acaba amb una tija per a ser encaixat danmunt d'una biga o element similar.\n\nEn el reconditori existent al dors de la figura de Crist, obert arran d'una restauració l'any 1952, es van descobrir quatre paquets de relíquies embolicades amb fragments de teixits andalusins, que el 1953 van ingressar al Museu Tèxtil i d'Indumentària de Barcelona, on es conserven actualment. També hi havia un pergamí que al.ludeix a la consagració de l'obra l'any 1147, i un altre pergamí de format inferior al primer que es refereix al reconeixement de les relíques el 1521, data que ha esta utilitzada per a situar el moment de la remodelació del conjunt. En fotografies prèvies a la restauració de 1952, són perfectament visibles les restes d'endrapat que cobrien parts de la figura, com el cap, així com restes de relleu de guix i de daurat a la creu, de la que en queden vestigis al revers de la mateixa.

L'arqueta reliquiari és de dimensions notables i presenta, en general una decoració ambiciosa, tot i que es noten alguns desajustos entre l'ànima de fusta i les peces de coure que la recobreixen. L'arqueta té la forma habitual, un paralel·lepípede sostingut sobre quatre peus prismàtics i amb coberta a doble vessant, que corona una cresteria robusta i calada, sense caboixons. La coberta s'obre mitjançant dues xarneres, a mode de petit sarcòfag, i és destacable ressenyar que la decoració més interessant (i de millor qualitat) de la peça se situa al revers, en comptes de a la suposada cara principal.\nLa placa inferior del revers està dividida en tres registres verticals. Al mig, es dibuixa una magnífica Crucifixió, amb presència lateral de la Verge i sant Joan i, a la part superior damunt dels braços de la creu, dues personificacions del sol i la lluna segons la fórmula acostumada, d'origen oriental. La creu és coronada per una cartela amb el «Ihesus», i és destacable la mida i el pes cromàtic del nimbre de Crist, crucífer. Flanquejant aquesta escena, es disposen dues grans figures de sants, molt possiblement apòstols (duen llibre) però sense més precisa identificació.\nSemblantment a l'estructura anterior i en perfecta relació amb aquella, també la placa de la coberta s'articula en tres registres verticals. Al centre (i, per tant, just damunt de la Crucifixió) se situa una Maiestas Domini en actitud de benedició i sostenint el llibre amb la mà esquerra, que incorpora l'alfa i l'omega a banda i banda del rostre, i que s'inscriu en una mandorla circular. Als carcanyols que defineix aquest cercle es dibuixen els quatre símbols del Tetramorf, que són tanmateix desfigurats per quatre dels claus que claven la placa a la base de fusta; potser per aquest motiu, la seva presència ha estat sovint ignorada per la historiografia. Dues figures angèliques de grans dimensions se situen als dos registres laterals, completant així un pla celestial de to escatològic que completa el tema inferior de la Crucifixió, resultant de tot plegat un plantejament iconogràfic de to redemptorista o salvífic.\nL'aplicació de l'esmalt és especialment vigorosa en aquestes dues plaques, sempre vinculada als fons i als motius ornamentals (els habituals esquemes floral-geomètrics de la producció llemosina tardana, ben elaborats i força diversos en aquest cas); hi predomina el blau, amb vibrants combinacions de blau fosc, blau marí, lapislàtzlui, i en menor mesura turquesa, associats amb abundant presència de verd i tocs més escassos de groc i de vermell. Les figures queden en reserva, i reben totes elles els característics caps d'aplic, de qualitat notable. La concreció lineal de les figures, a base de cisellat, també és ben dfinida i pulcra, com s'observa per exemple en el Crucificat.\nEl mateix esquema de fons esmaltat i figures en reserva es retroba en les altres cares de l'arqueta, tot i que hi desapareixen els caps d'aplic. La decoració hi és substancialment distinta, a base de grans medallons amb figures angèliques inscrites combinats amb motius ornamentals de tipus novament vegetal-geomètric. Sis dels àngels se situen a l'anvers, tres a la placa inferior i tres a la coberta, i encara dos àngels més se situen un a cada lateral de l'arqueta, en aquest cas a la part inferior. Es tracta de figures de grans dimensions, en actituds gestuals variades i que de vegades porten llibre. La qualitat del dibuix és sensiblement inferior a la de les figures del revers, i també la combinació cromàtica del fons esmaltat és una mica distinta; aquí hi ha una certa preeminença del turquesa, que defineix el fons dels medallons on s'insereixen els àngels. Per altra banda, totes aquestes plaques són emmarcades per una sanefa de petites creus, que en canvi manca a les dues plaques de la cara posterior.\nLa diferència entre les dues sèries de plaques és, doncs, força evident i notable. Això no és excepcional, perquè en aquest període tardà la producció llemosina és ja clarament seriada, i l'ensamblatge d'arquetes devia realitzar-se a partir de peces no necessàriament realitzades ex professo. Potser podem parlar, en el nostre cas, o bé de dos tallers diferents o bé de dues sèries de producció clarament diferenciades d'un mateix taller, una de les quals relativament superior en qualitat i atencions estètiques.

Arqueta en forma de paral·lelepíde, sostinguda sobre quatre peus, amb coberta a dues vessants rematada per una cresteria que inclou tres caboixons encastats per banda, i tres elements verticals acabats en una petita esfera. L'ànima de fusta és recoberta per plaques de coure sobredaurat i amb decoració esmaltada, que és ornamental a la part posterior (amb elements florals estilitzats dins d'una quadrícula) i figurada a les dues plaques de l'anvers i a les dues dels laterals. Com és habitual en les obres llemosines tardanes, són els fons que van esmaltats, amb predomini de blaus, una banda turquesa migpartint les escenes i amb els típics elements decoratius florals, mentre els elements figurats queden en reserva.\nLa placa principal és ocupada per una representació de l'escena de les Tres Maries al Sepulcre, amb l'àngel a la banda esquerra, una representació sumària de la tomba buida de Crist al centre, i les tres santes dones, amb tocat i amb els pots dels ungüents a les mans, situades a la dreta; la primera apareix reclinada endavant, deixant un espai superior on apareix una «Dextera Domini».\nA la placa de la coberta superior hi ha representada una escena de difícil identificació, amb quatre figures nimbades i, a l'extrem dret, un àngel que porta un element a les mans, possiblement una corona. A la zona central, Crist agafa pel canell un personatge masculí, i al costat esquerre hi ha representades dues figures més, una de les quals amb un llibre a les mans. L'escena ha estat interpretada en ocasions com la incredul·litat de sant Tomàs, quelcom que no sembla adequat donada la presència lateral de l'àngel. Sembla més lògic de relacionar l'escena amb la coronació simbòlica d'un sant màrtir. En una una arqueta del Walters Art Museum de Baltimore que conté una escena idèntica, el protagonista s'ha identificat amb sant Marçal de Llemotges, a qui acompanyarien els seus dos companys Austriclini i Alipinià; de tota manera, ni les vides escrites ni la iconografia vinculada a sant Marçal no inclouen, en principi, aquesta escena.\nLes plaques laterals de l'arqueta mostren l'habitual representació de personatges sants, difícilment identificables.\nPel què sembla, l'autenticitat de l'arqueta ha estat objecte de qüestionament al llarg del temps; potser per aquests dubtes, no formà part de l'ampli corpus de peces llemosines que varen ser incloses a l'exposició permanent del Museu quan s'hi afegí la col·lecció d'orfebreria romànica, l'any 1961. La peça, que encara no apareix en el catàleg del 1973, va incloure's finalment a partir del 1995. Malgrat tot això, el cert és que no sembla haver-hi arguments clars per a dubtar de l'autenticitat de l'arqueta, especialment si es considera que n'hi ha, almenys, dos paral·lels molt pròxims (al Museu Marés de Barcelona i l'esmentada del Walters Art Museum de Baltimore).