El retrat va trobar en la medalla un camp extraordinàriament propici per al seu desenvolupament com a gènere. La voluntat d’emulació del món clàssic que es va imposar amb el Renaixement va descobrir-hi un format inspirat directament en el numerari romà en el qual recuperar i desenvolupar el retrat a la manera antiga. Els artistes, fins i tot, van adoptar en algunes de les imatges dels governants convencions iconogràfiques associades a la representació del poder com ara bé les corones de llorer, els mantells militars o les cuirasses pròpies dels antics emperadors romans. El fet que la medalla commemorativa es vinculés des del principi a personatges concrets va ajudar-hi molt. La seva representació es va reservar per a la cara principal de les peces fins al punt que el retrat va monopolitzar de manera absoluta els anversos de les medalles. A més, el missatge icònic normalment es va reforçar amb l’acompanyament d’inscripcions que aclarien la identitat del personatge retratat i, per suposat, amb altres imatges que ocupaven el camp del revers de la peça. L’ideal humanista de la fama quedava garantit d’aquesta manera sobre el suport metàl·lic fins al punt de poder-se afirmar en una frase afortunada que els governants morien i els imperis queien però la medalla perdurava.

El mòdul, generalment reduït, de les medalles dificulta la plasmació d’escenes naturalistes. D’aquesta manera va triomfar l’ús d’un llenguatge o codi convencional propi integrat per un ampli repertori de símbols, al·legories, personatges mitològics i emblemes que van poblar els reversos de les medalles. Algunes imatges com les personificacions de rius, ciutats, territoris o les representacions de divinitats mitològiques ja havien estat abastament desenvolupats en la moneda romana i eren conegudes pel públic cultivat en la lectura i estudi dels clàssics. Efectivament, la mitologia grecoromana era utilitzada per evocar les accions del present i, fins i tot, permetia jocs d’identificació que ja havien estat assajats a l’antiguitat per determinats personatges o famílies que es vinculaven o associaven amb divinitats singulars que esdevenien tutelars. Una novetat més important, en canvi, va ser el desenvolupament d’emblemes, jeroglífics, al·legories, mots, empreses i escuts arrelats en la tradició de la tardor de l’edat mitjana i que encriptaven un missatge determinat i que es desenvolupaven com un desafiament a l’erudició del que tenia a les mans la peça i que havia de fer l’exercici de relacionar, per exemple, l’ancora amb la Fe, una palmera curulla de dàtils amb la Fertilitat o el sol amb la plenitud del poder reial.