Context cronològic

A començaments del segle XVI, el model renaixentista ja era l’estil hegemònic a les ciutats-estat del nord d’Itàlia i a Roma, el principal focus d’irradiació d’aquesta nova cultura. A Catalunya, el ritme va ser diferent i moltes novetats figuratives es van adoptar de manera superficial, sense que els models tardogòtics, que encara gaudien de gran acceptació entre la clientela de l’època, desapareguessin. Bona part d’aquestes petites transformacions les van protagonitzar artistes provinents d’altres territoris, oberts a incorporar un repertori tipològic i compositiu més variat. El resultat va ser que els artistes van adoptar un llenguatge eclèctic que incorporava aspectes de diferents corrents estilístics, que s’ha d’interpretar, més que com una una limitació, com un símptoma de vitalitat creativa.
Ayne Bru, Martiri de sant Cugat, 1502-1507 |
Ayne bru, Sant Càndid, 1502-1507 |
La historiografia va encunyar el terme Segle d’Or per referir-se a una època, el segle xvii, caracteritzada per un canvi en el rol dels artistes peninsulars en el context europeu. Tot i que aquests mestres havien assolit un alt nivell qualitatiu, l’hegemonia classicista els situava a la perifèria del sistema artístic. Es considerava que la seva aportació era poc rellevant perquè s’inclinaven pel naturalisme, lluny de l’idealisme canònic. Però el descobriment modern de l’obra de pintors com ara Velázquez, Zurbarán o Ribera va suposar un canvi: la seva creativitat va començar a ser reconeguda i es va obrir el focus d’interès dels erudits europeus. Es va posar en valor la seva originalitat i aportació a la configuració d’un model barroc europeu, que havia trobat en l’escola espanyola un contrapunt estimulant, la visió mística convertida en un estereotip cultural.
Josep de Ribera, Martiri de sant Bartomeu, 1644 |
Francisco de Zurbarán, Sant Francesc d'Assís segons la visió del papa Nicolau V, cap a 1640 |
A la recerca d’un autor: Velázquez o Ribalta?
A diferència de l’època moderna, la major part d’obres anteriors, no acostumen a incloure la firma de l’autor. Aquesta absència incideix en el conjunt relacionat amb Diego Velázquez, un dels més emblemàtics de la col·lecció. El museu conserva un sant Pau, no signat, que per analogies estilístiques evidents amb altres produccions velazqueñes de joventut, de l’etapa d’activitat sevillana del pintor, anterior al seu trasllat a la cort madrilenya, no admet dubtes sobre l’autoria.
Les altres dues pintures són més controvertides i els especialistes no coincideixen a establir l’autoria. En el suposat retrat del filòsof i teòleg Ramon Llull es produeix una paradoxa. Mentre que les característiques formals de l’obra, molt acusades en els trets de la fesomia del rostre i en la factura, apunten a Velázquez, o a algun pintor proper al seu cercle, la documentació d’època i una inscripció al revers determinen que l’autor és Francesc Ribalta. El mateix nom apareix també a l’inventari de béns postmortem del marquès del Carpio, noble del segle xvii i antic propietari de l’obra. Però no hi ha cap altra producció de Ribalta que s’hi apropi estilísticament.
Pel que fa al sant Joan Evangelista a l’illa de Patmos, a banda d’atribuir-se a Velázquez, els especialistes inclouen altres grans noms de la pintura espanyola de l’època. Hores d’ara, s’apunta a una autoria incerta que caldria emplaçar a Andalusia. També hi ha la possibilitat que fos una còpia, d’una incontestable qualitat, feta a partir d’un model d’època, perdut o no localitzat.
Diego Velázquez, Sant Pau, cap a 1619 |
Francesc Ribalta, Ramon Llull, cap a 1620 |
Anònim. Andalusia, Sant Joan Evangelista a Patmos, 1616-1625 |
L’horitzó de l’època a Catalunya es caracteritza per la continuïtat artística i l’ús de fórmules i solucions compositives autòctones, fruit del predomini d’obradors locals, on circulaven les estampes com a eina de treball. Això no exclou alguns episodis que reflecteixen certa permeabilitat a altres influències figuratives. En aquest marc, Antoni Viladomat és un autor fonamental per entendre la pervivència dels models devocionals fins ben avançat el segle XVIII. Gràcies a la seva hegemonia, va esdevenir un artista de referència, circumstància que el va promoure com el pintor més cobejat per la clientela del moment.
Cap a finals de segle, el panorama es va diversificar i enriquir amb l’aparició de pintors que, com ara Francesc Pla, el Vigatà, es van convertir en reputats especialistes que decoraven les parets dels nous palaus aristocràtics que es construïen.
Antoni Viladomat, Bernat de Quintaval reparteix els seus béns als pobres, cap a 1729-1733 |