Narratives complementàries
L’entendre el llibre com una eina de difusió és un dels fenòmens més rellevants de la cultura humanística. El tractat va esdevenir un vehicle de transmissió eficaç d’unes idees i un repertori que, en combinació amb l’ús de gravats, va permetre que molts autors renovessin un llenguatge ancorat en pràctiques i dinàmiques repetitives.
La recuperació del vell precepte d’Horaci ut pictura poesis, ‘la poesia com la pintura’, va contribuir a construir una mentalitat i una voluntat d’equiparar l’activitat pictòrica a la poètica, per reivindicar la condició liberal d’una professió que era vista com una pràctica només manual. Alhora, l’emmirallament en la poesia prestigiava la capacitat creativa del pintor per representar una realitat natural embellida i perfeccionada, o, fins i tot, imaginada, igual que feien els poetes.
Les vides dels artistes publicades pel pintor i tractadista toscà Giorgio Vasari el 1550 són un primer intent d’historiar l’activitat artística italiana. Per a ell, Miquel Àngel representava la culminació de l’ideal humanista: havia superat el model antic i el natural, i configurava un nou ideal estètic, pauta i mirall de les noves generacions. Vasari utilitzava el terme maniera com un criteri de valoració històrica i perfeccionament artístic, en un procés que anava de la baixa edat mitjana a la maduresa de Miquel Àngel. Les diferents etapes, o manieras, tenien significat estilístic i reivindicaven la creació i el talent dels artistes italians, que, amb esforç, havien contribuït al reconeixement social de la pràctica artística. L’aportació de Fra Angelico, representant d’una de les “edats” vasarianes, a la consolidació i irradiació del moviment renaixentista va ser decisiva.
|
Giorgio Vasari, Le vite de piu eccellenti pittori, scultori, & architettori, 1550 |
Giovanni da Fiesole (Fra Angelico), Mare de Déu de la Humilitat, 1433-1435 |
