Josep de Togores. Printània, 1922

Al voltant de 1917, una generació d’artistes uns deu o quinze anys més joves que els primers noucentistes, entre els quals hi ha Josep de Togores, Enric C. Ricart, Francesc Domingo i Joan Miró, es presenten públicament a Barcelona. Malgrat no tenir una estètica comuna, coincideixen a rebutjar el noucentisme mediterraneista i proclamar la seva admiració per Paul Cézanne. La majoria conreen un art figuratiu que, en alguns casos, s’apropa a certs plantejament avantguardistes.

El 1919, Togores inicia una llarga estada a París i compagina durant un temps la pràctica artística amb la crítica d’art. Algunes de les obres que pinta aleshores, com la que comentem, reflecteixen un retorn al classicisme mediterrani, fruit de la seva relació amb l’escultor Aristides Maillol. Amb una paleta àmplia i colorida, Togores es recrea aleshores en la representació dels volums i en el dibuix. 

Printània, Josep de Togores, París, 1922