Antoni Gaudí no era, ni de bon tros, el geni aïllat i incomprès que gran part de la seva bibliografia ens ha deixat entendre. Al contrari: la seva obra es va desenvolupar en el marc d’unes estratègies polítiques i ideològiques ben concretes. Això no vol dir que Gaudí fos un ideòleg, ni que la seva obra fos directament determinada pels interessos dels seus clients, que van ser l’alta burgesia i l’Església.
En realitat, la particular manera que Gaudí tenia d’entendre la seva feina va enfrontar-lo molt sovint amb aquests clients i amb la societat en què vivia. És més: l’obra de Gaudí constitueix el moment més alt de la producció artística i intel·lectual de la Catalunya de la seva època. Si avui ens resulten quotidianes figures com la d’Eusebi Güell és fonamentalment gràcies a les obres que Gaudí va realitzar per a ell.
Barcelona, la seva imatge i el seu caràcter mantenen una relació de dependència extraordinària, absoluta, amb l’obra de Gaudí. Què seria d’aquesta ciutat, per bé o per mal, sense aquests edificis delirants que Gaudí va construir i que constitueixen la seva mina de tresors més profunda i inesgotable?
La “importància” de Gaudí sobre la seva època no prové, doncs, ni del seu pretès aïllament genial ni de cap mena de bogeria inexplicable. Prové de la capacitat que va tenir per concentrar aquella època en els seus edificis per contraure-la tota ella en la seva complexíssima obra.
L’obra de Gaudí ha transcendit sobradament el temps en què ell va viure, aquells anys turbulents del tombant de segle. Si ho ha fet és perquè Gaudí va saber, com ningú altre, interpretar el seu temps i proposar-n’hi les imatges més fortes. Per això perdura.
Evidentment es podrà seguir parlant de Gaudí en termes exageradament elogiosos, formalistes, folklòrics o esotèrics, però tant se val: tots ells són termes útils per oblidar-lo, per convertir-lo en aquesta còmoda i gegantina “icona” turística que està esdevenint cada vegada més, sense remei.
Si volem comprendre la seva obra en tota la profunda intensitat que posseeix no podem deixar el seu temps de banda. Hem de reconèixer la forma en què els seus edificis s’entreteixeixen amb les estratègies polítiques i ideològiques de la seva època, és a dir, amb els desitjos i les necessitats dels seus poderosos clients.
L’arquitectura de Gaudí no és formalista, sinó simbòlica. No és una arquitectura tancada en les seves pròpies idees, sinó, al contrari, absolutament compromesa amb la vida d’una Barcelona esqueixada per la lluita de classes.
I ell no és cap místic absent del món, sinó un personatge polític, present com pocs a l’escena d’aquella lluita. O, literalment, Gaudí és el constructor dels escenaris simbòlics més importants d’aquella lluita de classes.