25 anys desprès de la celebració de l’Any Gaudí, el Museu Nacional afronta amb aquest projecte una revisió crítica de l’obra de l’artista i arquitecte, especialment present en la seva col·lecció. Gaudí no era, ni de bon tros, el geni aïllat i incomprès que una gran part de la seva bibliografia, gairebé sempre hagiogràfica, ens ha donat a entendre, sinó que la seva obra es va desenvolupar no solament en un context artístic i arquitectònic específic, local i internacional, sinó també dins estratègies polítiques, ideològiques i estètiques ben concretes.
És evident que l'obra de Gaudí constitueix el moment més àlgid de la producció artística i intel·lectual de la Barcelona de la seva època i fins i tot molts podríem estar d'acord que Barcelona, amb la seva imatge i el seu caràcter, manté una relació de dependència extraordinària amb l'obra de Gaudí, o que una gran part del que ara entenem convencionalment per Modernisme o art nouveau s'identifica amb la seva producció.
Ho podem dir clarament: la "superioritat" de Gaudí damunt la seva època no prové ni del seu suposat aïllament genial ni de cap tipus de deliri artístic inexplicable, sinó, justament, de la capacitat que va tenir per concentrar aquesta època en els seus edificis, per contraure-la tota en la seva obra tan complexa.
L'obra de Gaudí ha transcendit, de molt, el temps en què ell va viure, aquells anys turbulents entre dos segles. Però si ho ha fet és perquè ell va saber, com ningú, interpretar el seu temps, i proposar algunes de les imatges més fortes. Per això perdura.
Si volem comprendre la seva obra en tota la seva profunda intensitat, en tot el seu terrible dramatisme, no podem deixar de banda el seu temps, de reconèixer la manera en què els seus edificis es teixeixen amb les estratègies polítiques, ideològiques i estètiques de la seva època, és a dir, amb els desitjos i les necessitats de la societat en la qual es van construir. Ni tampoc podrem oblidar que tot això passava en una Europa on els canvis que s'estaven produint en l'art i l'arquitectura eren radicals: Gaudí, lluny d'estar-ne aïllat, com sempre es diu, en formava part integrant, i estava conscientment connectat amb tothom.
L'arquitectura de Gaudí no és "formalista", sinó simbòlica. És a dir que no és una arquitectura tancada en les seves pròpies elucubracions, sinó, al contrari, és una arquitectura absolutament compromesa amb la vida d'una Barcelona esquinçada per la lluita de classes i les transformacions artístiques radicals de l'Europa convulsa del 1900. I ell no és un místic absent del món, sinó un personatge polític, present com pocs en l'escena d'aquesta lluita, tant com un dels grans protagonistes del segle en termes europeus. O, literalment, el constructor d'alguns dels escenaris simbòlics més importants de la Barcelona i de l'Europa del seu temps: en un sentit profundament radical, de l'Arquitectura de la modernitat.
Ara, una exposició sobre Gaudí no pot, doncs, repetir els tòpics coneguts, sinó recórrer el Gaudí complexíssim que realitza la seva obra en un context múltiple.
Posteriorment, l'exposició viatjarà a París, al Musée d'Orsay, on es podrà veure del 14 de març al 17 de juliol de 2022.
