Gaudí

19/11/2021

06/03/2022

Comissariat:

Juan José Lahuerta

Material relacionat:

Nota de premsa (pdf - 10,9 Mb) [1]

Nota de premsa (pdf - 10,9 Mb)

0Antoni Gaudí

Antoni Gaudí no era, ni de bon tros, el geni aïllat i incomprès que gran part de la seva bibliografia ens ha deixat entendre. Al contrari: la seva obra es va desenvolupar en el marc d’unes estratègies polítiques i ideològiques ben concretes. Això no vol dir que Gaudí fos un ideòleg, ni que la seva obra fos directament determinada pels interessos dels seus clients, que van ser l’alta burgesia i l’Església.

En realitat, la particular manera que Gaudí tenia d’entendre la seva feina va enfrontar-lo molt sovint amb aquests clients i amb la societat en què vivia. És més: l’obra de Gaudí constitueix el moment més alt de la producció artística i intel·lectual de la Catalunya de la seva època. Si avui ens resulten quotidianes figures com la d’Eusebi Güell és fonamentalment gràcies a les obres que Gaudí va realitzar per a ell.

Barcelona, la seva imatge i el seu caràcter mantenen una relació de dependència extraordinària, absoluta, amb l’obra de Gaudí. Què seria d’aquesta ciutat, per bé o per mal, sense aquests edificis delirants que Gaudí va construir i que constitueixen la seva mina de tresors més profunda i inesgotable?

La “importància” de Gaudí sobre la seva època no prové, doncs, ni del seu pretès aïllament genial ni de cap mena de bogeria inexplicable. Prové de la capacitat que va tenir per concentrar aquella època en els seus edificis per contraure-la tota ella en la seva complexíssima obra.

L’obra de Gaudí ha transcendit sobradament el temps en què ell va viure, aquells anys turbulents del tombant de segle. Si ho ha fet és perquè Gaudí va saber, com ningú altre, interpretar el seu temps i proposar-n’hi les imatges més fortes. Per això perdura.

Evidentment es podrà seguir parlant de Gaudí en termes exageradament elogiosos, formalistes, folklòrics o esotèrics, però tant se val: tots ells són termes útils per oblidar-lo, per convertir-lo en aquesta còmoda i gegantina “icona” turística que està esdevenint cada vegada més, sense remei.

Si volem comprendre la seva obra en tota la profunda intensitat que posseeix no podem deixar el seu temps de banda. Hem de reconèixer la forma en què els seus edificis s’entreteixeixen amb les estratègies polítiques i ideològiques de la seva època, és a dir, amb els desitjos i les necessitats dels seus poderosos clients.

L’arquitectura de Gaudí no és formalista, sinó simbòlica. No és una arquitectura tancada en les seves pròpies idees, sinó, al contrari, absolutament compromesa amb la vida d’una Barcelona esqueixada per la lluita de classes.

I ell no és cap místic absent del món, sinó un personatge polític, present com pocs a l’escena d’aquella lluita. O, literalment, Gaudí és el constructor dels escenaris simbòlics més importants d’aquella lluita de classes.

1Les dues cares de Barcelona

La Barcelona que Gaudí va trobar quan hi va arribar l’any 1868 no tenia res a veure amb la que coneixem ara. Era una ciutat en plena transformació, sotmesa a un creixement tan vertiginós com contradictori. Estava dominada pel gran buit que s’obria davant seu arran de l’enderrocament de les muralles. La immensitat del pla que s’estenia davant seu es convertia en la taula rasa on, gràcies a la quadrícula del Pla Cerdà, tot era possible: no era imaginable un millor símbol del deixar fer burgès.

La ràpida ocupació de l’Eixample és la mostra més clara de l’acumulació de capital de la burgesia barcelonina. El luxe i la novetat dels edificis, tant públics com privats, i l’amplària generosa de carrers i passejos, constitueixen la faceta més optimista d’aquella burgesia.

Però aquella ciutat moderna, que mirava cap al futur creient-se un “París del Migdia”, era només una cara de la moneda. L’altra cara, popular i revolucionària, és la que va fer d’aquella mateixa Barcelona, coneguda ara com la “Rosa de Foc”, l’escenari perfecte de la lluita de classes, amb tota la seva violència i tots els seus terribles desequilibris.

2Anys de formació de Gaudí

Un dels mites que envolten Gaudí és que va aprendre tot el que sabia gràcies a una mena de ciència infusa, observant la natura amb ulls d’infant. O que va heretar les qualitats morals i materials del treball artesanal a través de les generacions de calderers que s’havien succeït en la seva família. Però això és ben lluny de la realitat: Gaudí es va formar intel·lectualment a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, que s’acabava d’inaugurar. Una escola optimista en tots els sentits, que volia donar resposta a les necessitats materials i simbòliques d’una ciutat en gran expansió i, alhora, d’una burgesia que tractava d’expressar-se amb un llenguatge propi, modern i cosmopolita. Durant els anys en què va cursar la carrera, i com es pot veure en els seus projectes d’estudiant, Gaudí va participar de forma activa i conscient en les polèmiques intel·lectuals de l’època. Va conèixer críticament les obres dels teòrics i arquitectes europeus més influents, com Viollet-le-Duc, John Ruskin o els moderns reformadors britànics del disseny. També va disposar de l’extraordinari fons bibliogràfic i fotogràfic que l’Escola havia adquirit des de la seva fundació i que posava a la disposició dels estudiants.

3 Primers projectes

Per més que la seva família tingués prou mitjans per pagar-li una carrera a Barcelona, el fet és que, als seus inicis professionals, Gaudí va haver de treballar, molt a desgrat seu, com a empleat en les obres d’altres arquitectes. Va treballar per a Josep Fontserè a les obres del Parc de la Ciutadella, per exemple, o per a Francesc de Paula del Villar i Carmona a les del camaril de la Mare de Déu de Montserrat.

A banda dels projectes realitzats per a la Cooperativa Obrera Mataronina, els seus primers treballs com a professional corresponen majoritàriament al que ara anomenaríem “mobiliari urbà” (suports per a anuncis, quioscos de premsa, fanals o vitrines comercials), un tipus de treball ben representatiu de les transformacions a què està sotmesa una ciutat convertida en mercaderia i en espectacle de les noves multituds urbanes.

Ja entrada la dècada de 1880, Gaudí va rebre els primers encàrrecs pròpiament arquitectònics: la Casa Vicens i els Pavellons Güell de Pedralbes. Gaudí va convertir aquestes petites obres en autèntics manifestos de les seves pròpies capacitats, tant per la utilització magnífica dels materials i les tècniques com per la gran varietat de referències culturals i visuals. En aquestes primeres obres, Gaudí va servir-se d’un estil propi volgudament excèntric i absolutament nou en el panorama barceloní de l’època.

4Projectes per a Eusebi Güell. Palau Güell, Park Güell i església de la Colònia Güell

Segons la llegenda, Gaudí i Eusebi Güell es van conèixer quan Güell va descobrir, a l’exposició de París del 1878, la vitrina que Gaudí havia dissenyat per a la guanteria Comella. És més probable, però, que els presentés Joan Martorell, arquitecte de la família Güell i contractant de Gaudí. Sigui com vulgui, a partir de la construcció dels Pavellons de Pedralbes Gaudí va passar a ser l’arquitecte d’Eusebi Güell. D’aquí neix una relació entre tots dos que els contemporanis van comparar amb la dels grans mecenes i artistes del Renaixement, o amb la que Lluís de Baviera va tenir amb Richard Wagner. Les gosadies del geni repercuteixen directament en el reconeixement públic de la liberalitat del senyor, que és qui les permet.

La ideologia aristocratitzant d’Eusebi Güell es tradueix en el programa principesc que, al llarg dels anys, Gaudí va dissenyar per a ell: un palau al cor de la ciutat antiga (el Palau Güell), un parc als afores (el Park Güell) i un temple (l’església de la Colònia Güell).

Amb aquestes tres obres, Gaudí i Güell van engegar un programa de gran tensió simbòlica i d’ideologia profundament antiurbana: el palau és el lloc on la ciutat es refunda sobre la seva «nova antiguitat»; el parc és la imatge ideal d’una terra mítica on el paisatge típic català es contrau; i el temple, la visió patriarcal del que aleshores anomenaven el «problema social», és a dir la lluita de classes que es resol en termes sagrats, redemptors.

5Casa Calvet, Casa Batlló i Casa Milà: habitatges a l’Eixample

La construcció de cases de pisos a l’Eixample era un dels encàrrecs característics dels arquitectes barcelonins. D’acord amb unes tipologies perfectament establertes, les façanes responien a un model neoclàssic de balcons i cornises. A partir del 1900, en canvi, la façana és el lloc a través del qual els propietaris expressen el seu nou concepte de riquesa superconsumista, i els arquitectes tenen llibertat per dissenyar-les amb les màximes excentricitats. Alguns carrers de Barcelona, com el Passeig de Gràcia, es converteixen en l’aparador d’un luxe basat en la novetat constant. Lluny de l’ordre col·lectiu del neoclassicisme, les façanes “modernistes” són com quadres d’una exposició, furiosament independents les unes de les altres i basades en la “discòrdia”.

Gaudí va construir tres d’aquestes cases. A la Casa Calvet va proposar ja una interpretació desinhibida del barroc, que està present també a la Casa Batlló i a la Casa Milà. A les façanes d’aquestes dues cases, les lleis de la tectònica són posades sota sospita constant. Són cases que demostren, d’altra banda, el coneixement que Gaudí tenia de les obres més avançades de l’Europa de l’època (sobretot les d’Hector Guimard). També mostren el seu interès per les exposicions universals, els mitjans impresos de masses, els estils exòtics o les “formes artístiques de la natura”, sobretot la submarina, tan populars en aquell temps.

6Exposició de París

El 1910, gràcies al patrocini d’Eusebi Güell, va tenir lloc a París una exposició de l’obra de Gaudí. La preparació d’aquesta exposició, on es van presentar maquetes de guix a escala natural, dibuixos i fotografies de gran format, es va fer al taller de la Sagrada Família. Segons relaten les cròniques de l’època, Gaudí no es va manifestar en cap moment gaire entusiasmat pel projecte, i va deixar-lo en mans d’ajudants. La crítica parisenca, poc acostumada a les excentricitats d’un arquitecte com Gaudí, ja aleshores molt popular, es va mostrar ambigua. Tot i reconèixer l’originalitat de la seva obra, la va assenyalar com el compendi del “mal gust”.

El 1910 és també l’any en què, arran de la Setmana Tràgica, Gaudí va abandonar tots els encàrrecs privats per dedicar-se exclusivament, ja fins al final de la seva vida, a la Sagrada Família. Així doncs, en el mateix moment en què Güell orquestrava una projecció internacional de la seva obra, Gaudí va decidir recloure’s al seu obrador. Després dels incendis de la Setmana Tràgica, Gaudí va convertir el taller en una mena de “refugi de la fi del món” des d’on organitzar-ne la redempció.

7Arquitectura religiosa i restauració litúrgica. La catedral de Mallorca

La relació de Gaudí amb l’arquitectura religiosa i amb el disseny d’objectes i mobiliari litúrgic va existir des del començament de la seva carrera. Simultàniament, a Catalunya, un projecte ideològic profundament conservador, que identificava els fonaments de la pàtria amb els seus orígens cristians, prenia cos en les teories i la pràctica desenvolupades per bisbes com Josep Morgades o Josep Torras i Bages. La reconstrucció —o invenció— dels monestirs medievals romànics i gòtics, com els de Ripoll i Poblet, o les celebracions del mil·lenari de Montserrat, van servir per crear una xarxa simbòlica que posava en relació directa el renaixement de Catalunya amb la restitució social de l’Església. Això es va fer per mitjà d’unes imatges ben concretes, en què l’arquitectura —antiga i moderna alhora— va tenir un paper essencial.

La profunda preocupació de Gaudí per la redempció de l’Església i de la pàtria a través de l’arquitectura es fa evident en el projecte de “restauració litúrgica” de la catedral de Mallorca. Aquest projecte es resol, per una banda, com un collage gegantí on tots els elements són desplaçats de la seva posició original per assolir nous significats simbòlics. I, d’altra banda, en la utilització de les tècniques i els llenguatges més experimentals, tant en el disseny del mobiliari com en les pintures del cor o en l’ús de la tricromia als vitralls.

8El temple de la Sagrada Família. El taller de Gaudí

La idea de construir un temple dedicat a la Sagrada Família va sorgir a la dècada de 1870, promoguda per una sèrie de persones i entitats profundament conservadores que interpretaven de forma apocalíptica les transformacions que s’havien produït durant les dècades anteriors; des de la pèrdua de poder del Papa fins a les successives revolucions i insurreccions populars (la més destacada, la Comuna parisenca del 1871), passant per la general deriva liberal dels governs burgesos de les nacions europees.

Aquesta percepció d’estar assistint a una mena de fi del món va assolir, en el cas particular de Barcelona, els extrems més radicals. No oblidem que Barcelona era en aquell temps una ciutat fracturada per la violència social que es coneixia com “ciutat de les bombes” i, més tard, com la “Rosa de Foc”.

És en aquest context que l’Associació de Devots de Sant Josep va decidir construir-hi un temple expiatori. Però ¿quins eren els pecats que calia expiar, sinó els derivats, justament, de la lluita de classes?

Va iniciar les obres l’arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano, que el 1883 va renunciar-hi. Aquell mateix any les hi van encarregar a Gaudí, que aleshores tenia 31 anys, i que a partir d’aquell moment va quedar vinculat al temple per tota la vida.

Gaudí va fer de la Sagrada Família el centre de tota la seva obra. Hi va establir el taller, o, més ben dit, l’obrador. Amb el pas del temps va convertir el que al principi era tot just una excentricitat d’un grup de catòlics en un dels centres artístics, ideològics i de producció simbòlica més importants de la Barcelona moderna.

La idea expressada pel poeta Joan Maragall del temple inacabat i inacabable, del temple que espera sempre els seus altars; de la construcció que, tot i sent alhora una destrucció, compleix la seva missió redemptora; i de l’arquitecte visionari que li dóna forma, es va complir de bon tros en vida de Gaudí.

Quan ell es va morir, la Sagrada Família ja era, sens dubte, el monument més popular de la ciutat de Barcelona, tal com ho és encara avui.

9La doble fortuna de Gaudí

Quan el 10 de juny del 1926 Gaudí es va morir poc abans de complir els 74 anys, tres dies després que l’atropellés un tramvia, la seva posteritat es projectava cap al futur seguint dos camins divergents.

L’un sorgia del context local i tenia relació amb l’enorme popularitat que Gaudí havia tingut sempre a la ciutat de Barcelona, primer com un dels seus grans excèntrics, tan imprescindibles per a una burgesia superconsumista; després com a geni solitari, esquerp i incomprès, i, finalment, com a “arquitecte de Déu”.

El traçat de l’altre camí, en canvi, s’inicia en aquest mateix moment, amb un caràcter, que no té per a res en compte el caràcter propi de Gaudí i que serà decididament universal. Consistirà a fer encaixar l’obra de Gaudí, primerament en la maquinària formal i ideològica de les avantguardes, i, en segon lloc, en l’economia general de l’anomenat “Moviment Modern”, per fer de Gaudí un “precursor” de les avantguardes i un “mestre” d’artistes tan diversos com Joan Miró, Salvador Dalí i Antoni Tàpies, entre tants d’altres que n’han reclamat l’origen.