• Qui és qui. Sants i protagonistes de la col·lecció d'art gòtic

    Durant l'edat mitjana els sants foren considerats personalitats virtuoses i excepcionals, amb vinculació amb la divinitat, raó per la qual van ser fortament venerats i admirats.
     
    Com a conseqüència, van gaudir d’una presència destacadíssima en les representacions artístiques i així ho constata la col·lecció d’art gòtic del museu.
     
    Però, com podien ser identificats pels fidels en una època on no existien mitjans com la fotografia i, per tant, les seves representacions no eren un retrat? Doncs cada sant era caracteritzat per un o diversos elements que estaven relacionats amb la seva vida o martiri, conformant un codi tant senzill com efectiu a ulls de l’espectador medieval. Són el que anomenem els atributs.
     
     
     
     
     
    Itinerari creat per Abigail Castro, estudiant en pràctiques a l'Àrea de Medieval

     

     

     

     

  • Sant Antoni Abat

    És un sant d’origen egipci que gaudí de molta popularitat a l’Occident medieval. Aviat es retirà al desert, on passà la major part de la seva vida en solitud. Entre els episodis més coneguts, destaquen les temptacions diabòliques que va patir o la visita que féu a sant Pau ermità. Sota la seva invocació, a l’alta edat mitjana, apareix l’orde religiós dels antonians, que està especialitzat en la curació de malalties contagioses.
     
    Normalment, sant Antoni apareix com un ancià barbut, vestit amb roba de sac i caputxó, indumentària pròpia dels monjos del seu orde. Els seus atributs privatius són el bàcul en forma de “tau”, la campaneta, el porquet i les flames del “foc de sant Antoni” (ignis sacer) o foc sagrat, en al·lusió a l'ergotisme gangrenós que curaven els antoninians. En ocasions, és representat rebent el turment dels dimonis que se li van aparèixer al desert, un dels episodis més coneguts de la seva vida.
     
     

     

  • Sant Domènec

    Nat a Caleruega (Burgos), sant Domènec és el fundador de l’orde dels dominicans, o frares predicadors, que obtingué el permís papal l’any 1216. Fou canonitzat ràpidament, pocs anys després d’haver mort, el 1234. Una de les seves facetes destacades va ser la lluita contra l’heretgia, motiu pel qual es traslladà a Tolosa per combatre els albigesos.
     
    El sant se sol representar tonsurat i vestit amb l’hàbit bicolor de l’orde, de túnica blanca i mantell negre, símbols de puresa i austeritat. Entre els atributs més representatius de sant Domènec destaquen el llibre, comú a altres sants,  i la branca de lliri, emprada també per identificar els sants franciscans Francesc d'Assís i Antoni de Pàdua.
     
     
     

     

  • Sant Esteve

    A causa de les seves prèdiques, Esteve va ser acusat de blasfèmia contra Moisès. Per això, els líders jueus el van lapidar i el van convertir en el primer màrtir del cristianisme. D’aquí que sigui conegut com a “Protomàrtir”.
     
    Normalment, sant Esteve és representat com un jove barbamec, tonsurat i vestit com a diaca, amb dalmàtica i estola. Com a màrtir, porta la palma i, entre els seus atributs més representatius, hi ha el llibre, que al·ludeix a la defensa que va fer de la paraula de Déu, i la pedra o les pedres, que fan referència a la seva lapidació.
     
     
     
     

     

  • Sant Jaume el Major

    Jaume el Major, anomenat així per distingir-se de l’altre apòstol homònim, compta amb un paper destacat en els evangelis i mor decapitat a Jerusalem. Una gran rellevància li ve donada a partir de la llegenda que el considera evangelitzador de la península Ibèrica i en situa el sepulcre a Santiago de Compostel·la, lloc que, per aquest motiu, a l’edat mitjana esdevé un dels principals centres de peregrinació.
     
    En relació amb aquesta història, la seva imatge més freqüent és la d’un pelegrí, amb barret d’ales amples guarnit amb la petxina (venera jacobea), un bordó i el sarró, entre altres elements.
     
     
     
     

     

  • Sant Joan Baptista

    Fill de santa Isabel i, per tant, cosí de Jesús, Joan és considerat el darrer profeta, abans de l'arribada del Messies i, per aquest motiu, se l'anomena  "Precursor". El seu sobrenom més conegut deriva de la seva activitat com a baptista a la riba del riu Jordà, on va batejar Crist, tot reconeixent-lo com a Fill de Déu. Joan va morir decapitat a instàncies de Salomé, filla d’Heròdies i neboda d’Herodes, els quals l’havien empresonat per haver denunciat la seva unió incestuosa.
     
    La seva representació és la pròpia d'un anacoreta, és a dir, aquell que viu al desert dedicat a l’oració i la penitència. Per això sol anar vestit amb una túnica de pells. Un dels seus atributs més destacats és l’anyell, relacionat amb la seva denominació de Crist com a anyell de Déu. L'anyell pot estar ajagut sobre un llibre o pot aparèixer contingut en un flabell o estàndard circular, la qual cosa és habitual en l'art català.
     
     

     

  • Sant Joan Evangelista

    Germà de sant Jaume el Major, Joan és considerat, alhora, apòstol, el més jove de tots i el preferit de Jesús, i evangelista, en tant que escriptor d'un dels quatre evangelis durant el seu desterrament a l'illa de Patmos.
     
    En l'art d'Occident, Joan es distingeix fàcilment de la resta dels apòstols per la seva joventut i pel fet de no dur barba. Els seus atributs més habituals són el llibre i l’àliga. El llibre al·ludeix a la seva faceta d’escriptor, tant de l’Evangeli com de l’Apocalipsi, escrita també a l’illa de Patmos, mentre que l’àliga és el seu símbol en el Tetramorf. Sovint també subjecta una copa, que conté una serp o un drac, en referència a l’intent frustrat d’enverinament que va patir en temps de l’emperador romà Domicià.

     

  • Sant Miquel

    Miquel forma part del grup dels arcàngels, d'entre els qual és el més popular. Se'l considera el cap de la milícia celestial, que lluita contra els àngels rebels i contra el drac apocalíptic dels set caps. També se li atribueix la faceta de psicopomp, ocupat amb el pesatge de les ànimes el dia del Judici Final.
     
    Com a defensor de l'Església, sol anar vestit com a soldat o cavaller i sol anar armat amb una llança o una espasa.  Igual que sant Jordi, sovint és figurat matant el drac, però a diferència de Jordi, Miquel sempre porta ales. En relació amb la seva tasca de jutge se'l presenta també amb una balança, pesant les bones i males accions.
     
     

     

  • Sant Pau

    Saül, jueu de Tars i perseguidor de cristians, va convertir-se al cristianisme quan, en un viatge de Jerusalem a Damasc, va caure del cavall, a causa de l’aparició de Crist, que el va deixar cec transitòriament. Des d’aleshores va adoptar el nom de Pau, que significa humil.
     
    Generalment se'l representa calb i amb barba llarga. El seu atribut principal és l’espasa, en referència a la seva decapitació a Roma, esdevinguda, segons la tradició, el mateix dia del suplici de sant Pere.
     
     
     
     

     

  • Sant Pere

    Sant Pere és considerat el príncep dels apòstols, el vicari de Crist a la Terra o el porter del Cel. Anomenat Simó, juntament amb el seu germà, sant Andreu, va ser cridat a seguir Jesús i, des d’aleshores, prengué el nom de Pere, en al·lusió metafòrica a la pedra sobre la qual Crist va voler edificar l’Església. Fou el primer bisbe de Roma i morí màrtir el mateix dia que sant Pau, a qui sovint se l’associa, crucificat de cap per avall.
     
    Pere sol prendre l'aspecte d'un ancià de cabells grisos tonsurats i barba curta rinxolada. El seu atribut més característic són les claus del regne del Cel que li promet Crist a l'evangeli, si bé, com a apòstol, també sol portar un llibre a la mà. A més, com que es considera que Pere és el primer papa de l’Església, sol mostrar-se vestit de pontifical, sovint amb la tiara papal de tres corones o triregnum.
     
     

     

  • Sant Vicenç

    Nascut a Saragossa, Vicenç va ser diaca del bisbe Valeri i va ser martiritzat a València durant la persecució de l’emperador romà Dioclecià, al voltant de l’any 300. Les fonts el fan víctima de múltiples turments: va ser flagel·lat, esgarrat per garfis de ferro sobre una creu en aspa i, després, cremat a la graella, mentre els soldats li anaven tirant sal a les ferides. Privat de sepultura, el seu cos va ser llençat a les feres, però un corb va ajudar a salvaguardar-lo. També va ser llençat al mar amb una pedra de molí al coll, però miraculosament el seu cos va surar.
     
    Com sant Esteve, sant Vicenç apareix com un jove diaca vestit amb la dalmàtica i amb la palma de màrtir. D'altra banda, generalment, els seus atributs tenen relació amb la seva passió: la pedra de molí, la creu en aspa, la graella...
     
     
     

     

  • Santa Bàrbara

    Segons la llegenda, Bàrbara fou una santa oriental a qui el seu pare tancà en una torre de dues finestres per evitar la seva conversió al cristianisme. Però la santa va acabar trobant la manera de convertir-se i de batejar-se, fet arran del qual obre una tercera finestra a la torre en al·lusió a la Trinitat. Per aquest motiu, va patir una cruenta passió plena de turments.
     
    Santa Bàrbara té una imatge força consolidada. Normalment es representa amb la palma, que la identifica com a màrtir; amb la corona, atesa la seva condició noble, i amb la torre, que pot tenir dues o tres finestres, com a atribut. 
     
     

     

  • Santa Caterina

    Segons la llegenda, Caterina fou una noble d’Alexandria a la qual el seu pare volia obligar a casar-se amb l’emperador romà. En defensa de la seva fe i del seu “matrimoni místic” amb Crist, però, ella va negar-s’hi i, per aquest fet, va ser sotmesa a tota una sèrie de tortures, de les quals va sortir indemne, fins que finalment va morir decapitada.
     
    Com la majoria de sants màrtirs sol acompanyar-se de la palma i, en relació amb la seva llegenda, adopta l'aspecte d'una dama noble, sovint coronada. Els seus atributs més universals són la roda de punxes trencada i l'espasa, en al·lusió a un dels turments més coneguts que va patir i a la seva mort. A vegades apareix trepitjant una figura masculina coronada, l’emperador, a qui refusà i que va ser qui la sotmeté a martiri.
     
     

     

  • Santa Clara

    Santa Clara és la fundadora de la branca femenina dels franciscans, conegudes també com a clarisses o menoretes. Nascuda a Assís, en el si d'una família noble, de jove decideix distribuir els seus béns entre els pobres i seguir sant Francesc. Passa la seva vida al convent de San Damiano de la ciutat, com a abadessa, fidel als preceptes de pobres de la seva regla. Santa Clara va ser santificada tan sols dos anys després de la seva mort, succeïda el 1253.
     
    Acostuma a vestir l'hàbit de les clarisses, amb el cordó de tres nusos, i és caracteritzada com a abadessa, amb el bàcul i el llibre de la regla de la seva comunitat. Un dels seus atributs més generalitzats és la custòdia amb la qual, segons les fonts, va foragitar una columna d'atacants sarraïns de San Damiano.
     
     

     

  • Santa Úrsula

    Filla del rei cristià de Gran Bretanya, Úrsula fou demanada en matrimoni per un princep pagà. Per casar-se, va posar una condició: que el seu promès es fes batejar i que l'acompanyés a una peregrinació a Roma. La jove inicia el viatge acompanyada d'onze mil verges i, durant la tornada, a Colònia, tota la comitiva mor assagetada a mans dels huns.
     
    Santa Úrsula va ricament vestida, en consonància a la seva condició de princesa. Generalment apareix amb la palma de màrtir i amb un arc i/o una sageta, que fan referència a la seva tràgica mort.