Jump to navigation
Cerca a la col·lecció
Cerca a l'arxiu
Programa Gabriel Casas - pdf 977 Kb
Dossier de premsa pdf - 1,88 Mb
Gabriel Casas va ser un dels fotògrafs del nostre país més importants del període d’entreguerres. Va ser dels primers en adoptar el llenguatge fotogràfic de la Nova Visió, el moviment d’arrel alemanya que va revolucionar el camp de la fotografia amb l’ús d’enquadraments sorprenents, plànols picats i contrapicats, contrastos de llums i formes, fotomuntatges...
L’exposició reuneix 120 imatges d’un dels moments més importants en la producció del fotògraf: des de la inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1929, fins al final de la Guerra Civil espanyola, el 1939. A través d’un recorregut visual, s’explora la relació de Gabriel Casas amb la Nova Fotografia, amb els temes de la modernitat i amb les preocupacions socials i polítiques del seu temps.
Articles: Sortides amb gràcia; Núvol; El digital Barcelona
Exposició coproduïda amb
Amb Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat, 1929-1939 es recupera la figura d’un dels fotògrafs espanyols més importants del període d’entreguerres. L’exposició es basa en les fotografies que Gabriel Casas va fer entre l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i el final de la Guerra Civil espanyola, 1939, moment en el qual la seva obra va adquirir gran maduresa.
Gabriel Casas va tenir una bona formació visual, en la qual la fotografia va ser molt present tant en l’àmbit familiar, el seu pare i el seu avi van utilitzar la fotografia i la pintura, com al professional, es va formar a l’estudi fotogràfic de Rafael Areñas, un dels més importants de Barcelona a principis del segle xx.
A mitjan dècada de 1920, es va independitzar professionalment. Va combinar la fotografia d’informació i esportiva amb la publicitat i la fotografia industrial. La seva producció fotogràfica va tenir una bona recepció. Va començar a col·laborar amb algunes de les revistes d’informació visual més importants del moment, com ara Imatges i D’Ací i D’Allà, i va treballar com a fotògraf per a diferents departaments de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona.
La seva vinculació als cercles de l’avantguarda artística, en els quals la fotografia i el cinema eren molt presents i considerats com les noves tècniques artístiques, el va dur a esdevenir un dels primers fotògrafs professionals espanyols que va utilitzar el llenguatge de la Nova Visió. Va recórrer tant a qüestions estètiques com psicològiques en la realització de les seves fotografies d’informació, a les quals va utilitzar els picats, els contrapicats, el fotomuntatge, els descentraments respecte de l’eix de simetria o les fragmentacions, i va crear un llenguatge que va fugir del de la major part de la producció de l’època a Espanya i que el connecta amb la producció de l’avantguarda artística europea que creadors i teòrics com László Moholy-Nagy van començar a promoure.
Les revistes il·lustrades i els noticiaris cinematogràfics van contribuir a la creació d’una nova manera d’informar, de mostrar l’actualitat, que va satisfer les necessitats d’una societat accelerada, en la qual la imatge guanyava cada vegada més terreny a la paraula escrita i donava pas a la cultura audiovisual. Gabriel Casas va desenvolupar una gran part de la seva producció fotogràfica com a fotògraf d’informació. Va ser un dels pocs fotògrafs espanyols que va recórrer tant a qüestions estètiques com psicològiques en la realització de les seves fotografies d’informació, que estaven connectades amb la Nova Visió. Les seves imatges anaven més enllà de la descripció, transmeten sensacions a l’observador/lector, en un període en el qual la fotografia d’informació va deixar d’il·lustrar textos, per esdevenir notícia en si mateixa, tot iniciant així una nova manera de fer fotoperiodisme.
Gabriel Casas va estat connectat amb els moviments de l’avantguarda artística que hi havia a Barcelona a la dècada de 1920, als quals la fotografia havia guanyat protagonisme com a matèria artística. Va ser un dels primers fotògrafs professionals espanyols a utilitzar els recursos estètics que havia descrit László Moholy-Nagy als seus textos. La difusió de les seves teories va afavorir la creació de noves narratives visuals que van canviar la fisonomia del món imprès. Gabriel Casas va aplicar el llenguatge de la Nova Visió a la fotografia d’informació, a la publicitat i al retrat, anys abans que la societat espanyola es comencés a familiaritzar amb els fotomuntatges, fotogrames, punts de vista insòlits: picats, contrapicats o amb descentrament respecte l’eix de simetria.
La gran crisi econòmica que es va produir després del crac del 1929 va empobrir gran part de la societat occidental. Les dificultats econòmiques, la dura situació per la qual passaven molts països van accentuar molt més les diferències socials que hi havia i va fer que els partits polítics i les revistes paressin una atenció especial a les qüestions socials, en les quals les classes subalternes van començar a tenir visibilitat a diaris, revistes, campanyes polítiques o pel·lícules. Gabriel Casas, amb una estètica documental vinculada a les iniciatives més innovadores que havien sorgit des de finals del segle xix, com l’obra de Jacob August Riis, Lewis Hine, Wolfgang Weber o la dels directors de cinema de l’escola del realisme poètic, va contribuir a denunciar, a donar visibilitat, a crear l’imaginari de les classes més desafavorides i del marginal a la Barcelona de la dècada de 1930.
El retrat fotogràfic ha estat molt present a la configuració de la cultura moderna. Gabriel Casas, com gran part dels fotògrafs professionals, es va interessar per aquest gènere. Des dels inicis de la fotografia havia estat una de les activitats més freqüents dels estudis fotogràfics. Quan va començar, va practicar un tipus de retrat d’estudi testimonial, associat a la fotografia familiar, a perpetuar la imatge de la burgesia anònima de l’època. La seva nova activitat com a fotògraf d’informació li va permetre dur a terme noves aproximacions al retrat, relacionades amb la pàgina impresa, amb el culte a les celebritats iniciat al segle xix. Gran part de la seva producció de retrats per a revistes i diaris dels anys trenta, la va fer fora del seu estudi, a l’entorn natural on es trobaven els personatges, que va fotografiar jugant amb l’estètica de la fotografia càndida, amb el surrealisme o amb la Nova Visió.