.

L'artista valencià Lluís Dalmau va ser l’introductor dels models de la pintura flamenca a la Corona d’Aragó amb la Mare de Déu dels Consellers (1443-1445). Hi ha constància que el pintor va viatjar el 1431 a Flandes per ordre del rei Alfons el Magnànim, i també s’ha especulat amb una coincidència de l’artista amb Jan van Eyck ja que la Mare Déu dels Consellers copia i s’inspira en  algunes de les seves obres.

El 6 de juny de 1443, el Consell de Cent de Barcelona va acordar la contractació d'un retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat i amb aquesta finalitat va nomenar una comissió de dotze prohoms. Tres mesos més tard, el 4 de setembre de 1443, la comissió es va reunir amb els cinc consellers d'aquell any i van decidir que el retaule el pintés «el millor e pus apte pintor qui encercar e trobar es pogués» ('el millor i més apte pintor que pogués buscar-se i trobar-se'). Així, el 29 d'octubre va ser encarregat a Lluís Dalmau la realització d'aquest retaule, i al cap d'un mes, el 26 de novembre, es va encarregar l’estructura i l’obra de talla a Francí Gomar.

La Verge amb el Nen apareix emmarcada en tron esplèndid decorat amb diverses figuracions que descansa en les figures de 4 lleons. En el basament d'aquest setial s'assenyala que l'obra va ser finalitzada en 1445. Als costats de l'escena d’aquesta imatge es representen, agenollats i en oració, als cinc consellers que van encarregar l'obra amb santa Eulàlia i sant Andreu, que porten la creu al·lusiva al seu martiri.

Aquesta pintura és una de les primeres que introdueixen el concepte de retrat, ja que en la seva contractació s'assenyala que les figuracions dels donants han de correspondre's amb la fesomia real. Dalmau introdueix aquí la pintura a l’oli així com tot un seguit de novetats respecte de l’art que es feia aleshores a Catalunya que evidencien la influència flamenca (especialment de Jan van Eyck) en la pintura d’aquest artista.

L’origen de l’obra el trobem en un encàrrec que el Consell de Cent de Barcelona va realitzar al pintor Lluís Dalmau el 1443 perquè aquest pintés un retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat. D’aquest retaule se’n conserva un dibuix al l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona que ens permet conèixer el disseny inicial de l’obra.

La pintura s’emmarca en un guardapols amb forma d’arc apuntat. Dalmau introdueix aquí la pintura a l’oli, tot i que sense renunciar a la tradicional tècnica del tremp. És així com, en el context català de l’època, aquesta obra va esdevenir profundament innovadora, tant pel seu format com per la seva execució tècnica. Una altra característica destacada és la recerca del màxim realisme en la representació de les figures.

La taula presenta una composició simètrica, articulada al voltant de la figura central de la Verge i el nen Jesús. asseguda en un tron magnífic sostingut per quatre lleons i adornat amb estàtues de profetes ornats amb traceries. Sobre el mantell blau de la Mare de Déu ressalta la figura blanquinosa del nen Jesús representat cobert només per un vel transparent realitzat en veladura gràcies la tècnica de l'oli.

Entre les finestres del fons trobem a dos grups d’àngels cantors, inspirats en el políptic de L’anyell místic de Van Eyck  mentre que en els laterals se situen els sants que presenten als consellers.

Políptic de L'anyell místic, Jan Van Eyck

A la dreta del tron podem observar Santa Eulàlia, patrona de la ciutat de Barcelona, representada amb la palma i la creu en aspa del seu martiri, acompanyada per tres dels consellers de la ciutat. A l’esquerra del tron, trobem Sant Andreu, també representat amb la creu martirial, acompanyat per dos consellers. Les figures dels consellers es presenten agenollades en actitud d’oració, amb la postura típica dels donants, i amb una evident intencionalitat de retrat en els rostres. Els cinc consellers d’aquell any 1443 (Johan Lull, Francesc Llobet, Mosen Johan de Junyent, Ramón Saavall i Antoni de Vilatorta), retratats del natural, es representen a la mateixa escala que la Mare de Déu i els sants, vestits amb la gramalla característica dels seus càrrecs.

Santa Eulàlia	Sant Andreu

Al voltant , una magnífica arquitectura gòtica  amb voltes de creueria i finestres obertes a través de les quals es veuen àngels sense ales que entonen càntics i un paisatge panoràmic de clara influència flamenca (a l’encàrrec el paisatge havia d’anar pintat en daurat , com era la moda dels retaules catalans de l’època ). L’enrajolat del terra, emprat com a recurs per a crear sensació espacial, així com el paisatge que es pot observar a través de la finestra són inspiracions  directes dels models que abans havia utilitzat el mestre flamenc Jan Van Eyck a La Verge del Canonge Van der Paele o la Verge del Canceller Rolin. L’eficàcia il·lusionista de l’espai figuratiu és indubtable.

Jan Van Eyck, Verge del canceller Rolin	Jan Van Eyck, La Verge del Canonge Van der Paele

A la base del tron de la Verge es conserva una inscripció amb la signatura de l'artista i s'assenyala que l'obra va ser finalitzada en 1445: SUB ANNO MCCCCXLV PER LUDOVICUM DALMAU VAIG SER DEPICTUM.  “per Ludovicum Dalmau fui Depictum”. Desconeixem si volia reivindicar la seva habilitat com artista, remarcant que  no era un simple artesà, i que no li podien pagar només els materials que empraria, o bé va voler imitar a Jan Van Eyck qui sí va signar algunes de les seves obres.

Observant la imatge de La verge dels Consellers veiem una sèrie d’aspectes formals i tècnics que introdueixen nous aspectes diferents de l’estil gòtic tardà que imperava a Catalunya a finals del segle XV. El retrat realista dels consellers, el major protagonisme del paisatge i l’ús de la tècnica a l’oli equipara aquesta pintura a d’altres  artistes flamencs i del primer  Renaixement que s’estava començant a introduir en diferents regions europees.

Aquesta obra s’emmarca dins de l’estil anomenat Gòtic que fa referència a l’art de la Baixa Edat Mitjana. El seus límits cronològics es situen des de l’últim terç del segle XII fins al segle XV. El Gòtic sorgeix en un moment històric marcat per una renovació agrícola que propiciarà tant un creixement demogràfic com una revitalització del comerç, fet que, al seu temps, promourà tant l’aparició de noves ciutats com el creixement de les ja existents. Aquesta expansió no traspassarà els límits interns i locals amb processos colonitzadors com les Croades.

Un element distintiu d’aquest context és l’aparició de la burgesia resultat del desenvolupament de les activitats artesanals i mercantils.  Aquesta nova classe social que posseeix els mitjans de producció ostentarà també un control sobre els governs municipals. D’aquesta manera, les ciutats esdevindran l’escenari de les grans produccions artístiques i arquitectòniques, tant religioses com civils i on la catedral esdevindrà el símbol paradigmàtic d’aquesta prosperitat urbana. Les ciutats i la burgesia, lluny de desestabilitzar el poder reial l’enfortiran doncs s’allunyaran de l’estructura feudal pròpia de l’Alta Edat Mitjana i conformaran una base social important de suport a les monarquies.

L’Església continuarà ocupant el lloc central pel que fa a la producció artística i cultural tot i que l’aparició de les Universitats i escoles catedralícies esdevindran centres fonamentals de desenvolupament de l’activitat intel·lectual desestabilitzant el monopoli dels monestirs. Tot i aquesta centralitat i rellevància trobem, en aquest moment, freqüents controvèrsies i desacords que desembocaran en el Cisma d’Occident  (1378-1417), moment de ruptura de la unitat eclesiàstica on hi hauran dos Papes, un a Roma i l’altre a Avinyó. Igualment, en aquest període de transformació de les rígides estructures feudals i eclesiàstiques trobem també l’aparició de moltes heretgies, textos i pràctiques que es desvien de l’ortodòxia, i que també constituiran motius d’inspiració artística.

Al llarg del segle XIII apareixen ordres mendicants com els dominicans  (Fundats per Sant Domènec de Guzmán, 1170-1221) o els franciscans (fundats per Sant Francesc d’Assís, 1181-1226) que neixen amb la voluntat d’abandonar l’aïllament del món i predicar els Evangelis a les ciutats. Van ser especialment els franciscans qui propiciarien l’emergència d’una religiositat humanista que valorava la natura com a manifestació divina i potenciava una pràctica religiosa més íntima i individual. Aquesta manera de viure el fet religiós serà  la base pel desplaçament cap a l’androcentrisme dels segles posteriors.

Les ciutats i el seu creixement íntimament vinculat a les activitats artesanals i mercantils imposaran una transformació en la concepció de les arts mecàniques o manuals. Aquestes lluny de respondre a una consideració negativa derivada d’un càstig diví, el treball, passaran a ocupar una valoració positiva gràcies a l’especialització i a la seva organització de les confraries, posteriors associacions gremials,  que permetran que alguns artesans adquireixin un estatus econòmic i social superior.

A partir de les darreries de la  Baixa Edat Mitjana i en el Context de l'obra, Catalunya com la resta d'Europa  pateix una crisi com a conseqüència entre d'altres de la Pesta Negra. Això afecta a Catalunya amb una crisi agrària  i demogràfica com a conseqüència de les  males collites i que culmina amb les guerres de remences. També amb una crisi política a les ciutats  derivada  dels enfrontaments entre la Biga i la Busca i crisi política-dinàstica derivada de la mort de Martí l'Humà i que, amb el Compromís de Casp ( 1412), es donarà continuïtat a la Corona d'Aragó amb la dinastia dels Trastàmara. Amb aquest canvi Alfons el Magnànim  ( 1416-1458) es trasllada a Nàpols on va intentar fer una cort envoltat d'artistes i intel·lectuals. L’absentisme del rei va fer augmentar el malestar general que culminar amb l'esclat de la guerra civil de 1462.