La Mare de Déu, un dels emblemes de la concepció doctrinària i militant de l’Església catòlica a partir de les ensenyances del Concili de Trento, adquireix importància en la pintura religiosa de l’època. La defensa del dogma de la Immaculada Concepció exemplifica l’interès de la jerarquia catòlica per destacar el paper d’intermediació atorgat a Maria. El repertori iconogràfic inclou un gran nombre de variants. Una és la Sagrada Conversazione, Conversa Sagrada, on la Mare de Déu ocupa un lloc central, envoltada de sants que estableixen amb ella un diàleg visual i donen testimoni de la veritat  revelada. Hi ha també composicions més convencionals i austeres, protagonitzades per la Mare i el Fill, que, lluny del hieratisme d’etapes anteriors, valoren la condició maternal de Maria i el tracte afectiu que estableix amb el Nen.

Sagrada Conversa

La Verge Entronitzada o Sedes Sapientiae simbolitza el poder i la saviesa universals de l’Església. Aquesta idea es reforça amb la presència de sant Pere amb les claus del Paradís i l’Evangeli, i sant Pau amb l’espasa del martiri. El primer com a fundador de la institució i el segon com a garant. La iconografia reprodueix el model de les sagrades converses que s’estableixen entre els apòstols i la Mare de Déu. L’esquema compositiu d’aquesta taula de Vincenzo Frediani (Lucca, documentat 1476 – mort 1505) remet a l’escena que el pintor florentí Domenico Ghirlandaio (1448/49-1494) havia pintat a la Catedral de Sant Martí, i evidencia l’expansió de l’estil florentí més enllà de la ciutat dels Mèdici.

La doctrina contrareformista eleva la figura dels sants i els converteix en mediadors entre l’home i Déu. El seu exemple, la contemplació, la pregària, la renúncia als béns materials o un ideal de vida contemplativa predisposen el creient a intensificar la vivència de la fe cristiana i li faciliten la comunió amb la divinitat. El rapte o èxtasi místic, les visions il·luminades, amb caràcter profètic, o l’actitud d’abnegació i entrega incondicional a l’esperança de la fe són alguns dels signes externs de l’ideal de vida cristiana. I la pintura del segle XVII que fa una exaltació de les experiències sobrenaturals, les que traslladen els protagonistes a estadis de plenitud religiosa, n’és un bon reflex. Lluny de generar reaccions d’incredulitat, aquest tipus d’experiències desvetlla en els creients una resposta emotiva, una commoció pietosa i sentimental.

Doménikos Theotokópoulos (El Greco), Sant Pere i sant Pau, 1590-1600

Josep de Ribera, Sant Jeroni, 1618-1625