A la dècada del 1930, l'art modern o art nou ja ha estat admès com a habitual i, tal com havia succeït amb els estils 1900, les seves formes banalitzades impregnen tota la societat a través del que es va convenir a anomenar art déco o «lirisme contemporani». Els diversos surrealismes es rebel·len contra aquesta situació amb la reivindicació del retorn a un art pretesament més autèntic, que trobi els motius no en la lògica de la «vida moderna», sinó en el que és primitiu i subconscient, o en el somni.