Potser en cap altre moment de la història els artistes s’han dedicat tant a autoretratar-se com en la modernitat. A través d’un pentinat o una indumentària més o menys excèntrics, que aviat es convertiran en tòpics, l’artista modern mostra a la societat el seu individualisme rebel, de vegades dandy, d’altres bohemi. Però encara més significatiu són els molts retrats de personatges que formen els cercles més íntims de l’artista: poetes i escriptors que, tot exercint la crítica d’art en diaris i revistes, esdevindran un instrument essencial d’integració de l’art modern en la societat de masses.

En molts aspectes, l'avantguarda és una continuació de la bohèmia, tot i que se’n distingeix per la consciència crítica sobre el paper de l'artista en el treball intel·lectual i en la producció col·lectiva de la seva època. En les versions més radicals, concep l'artista com un productor i un conductor de masses, encara que també hi ha avantguardes preocupades només per la renovació interna de l'art mateix. Però a ciutats com Barcelona, fora dels grans centres de l'avantguarda europea –París, Berlín, Moscou–, l'avantguarda es manifesta amb actituds més mesurades i eclèctiques, i la seva radicalitat és substituïda per una genèrica aspiració de modernitat.