Ocell de golfa

“Com que som éssers amb una forma corporal i com que l’existència posseeix una materialitat i un pes, la nostra vida és desbordada constantment per la dels altres. Independentment del que fem, sempre ens hi relacionem. Quan construïm autopistes o aeroports, modifiquem el paisatge que ens han llegat els avantpassats per facilitar els nostres intercanvis. Les nostres activitats també tenen conseqüències sobre els animals, i algunes els afecten de manera directa, com ara la cria industrial, la pesca, la caça, el comerç d’animals salvatges, l’agricultura, la construcció d’edificis, la desforestació, la creació d’un abocador, l’expansió de les ciutats. En aquest sentit, la nostra política és sempre una zoopolítica (…)

La zoopolítica actua sobre la comunitat mixta que formem amb els animals, que és una comunitat de fet. I alhora és política: els nostres interessos i els dels animals sovint es contraposen i es creen conflictes sobre la utilització dels recursos (…) L’explotació dels animals planteja un problema de justícia, ja que comporta que els seus interessos se subordinin als dels humans (…)

No podem representar políticament els animals. La representació política comporta que el representat pugui cessar el representant i deixar de votar-lo si considera que ja no defensa els seus interessos (…) Els animals no són els nostres conciutadans, perquè ells mateixos no se senten part de la nostra comunitat política (…) Només els humans poden ser ciutadans pròpiament dits, independentment de les seves capacitats a l’hora d’expressar la voluntat i la participació en les decisions col·lectives. Els animals són subjectes polítics pel fet que tenen uns interessos per defensar, perquè tenen preferències individuals i la facultat de comunicar-les, encara que, en general, les condicions de vida no els ho permetin. Aquesta agentivitat ha de ser el punt de partida d’unes negociacions que els humans hauran de tirar endavant per establir unes normes de coexistència equitatives entre humans i no humans (…)
 

La justícia no exigeix que els subjectes estiguin tots en una situació de simetria i de reciprocitat vinculada a la seva igualtat de poder o d’actitud. D’ençà que la qüestió de la ciutadania de les persones en situació de dependència o de vulnerabilitat ha transformat l’estructura del liberalisme polític, la simetria ja no és una de les condicions de la justícia (…) La politització de la qüestió animal es beneficia d’aquesta aportació, cosa que no significa que s’hagi de confondre l’estatus quo dels animals amb el de les persones en situació de dependència (…) Amb aquest argument es pretén denunciar que donem massa importància a la raó i al llenguatge articulat, fins a punt de fer-ne criteris morals i jurídics, mentre practiquem amb les mones uns experiments que mai no faríem amb criatures anencefàliques o persones amb discapacitats cerebrals greus, amb unes capacitats cognitives menys desenvolupades que les dels animals utilitzats en els laboratoris.

No hi pot haver justícia envers els animals i les persones en situació de vulnerabilitat si els humans no ho decideixen i no renuncien a la idea d’una justícia basada en la reciprocitat o en criteris especistes (…) Per polititzar la qüestió animal, cal organitzar la coexistència entre humans i no humans de tal manera que els interessos d’aquests últims siguin inclosos en la definició del bé comú (…) Ara bé, entre ells i nosaltres hi ha una asimetria infranquejable. En conseqüència, la nostra responsabilitat en la creació de lleis que no siguin exclusives dels humans és molt gran”.

PELLUCHON, Marine. Manifest animalista. La causa animal com a camí per a un nou humanisme

Llegiu el pdf de l'àudio (33,6 Kb)

Obra: Ocell de golfa. Lluís Masriera, 1898. Oli sobre tela.