Cristians i jueus habitaven en un espai compartit amb unes fronteres religioses permeables. Malgrat les diferències entre ambdues comunitats, artistes jueus van ser autors d’obres per a cristians i viceversa, mestres cristians van fer obres per als jueus. Freqüentment, les transferències i els intercanvis van ser estimulats pels mateixos clients. En una mostra d’aculturació, l’elit jueva va encarregar manuscrits il·luminats, entre els quals destaquen les hagadàs, amb un format i una tipologia semblants als còdex cristians. Al seu torn, alguns pintors i comitents cristians van utilitzar el seu coneixement íntim dels costums i la vida ritual dels jueus per concebre retrats de caire divers: des de positives estampes d’ambients i pràctiques tradicionals fins a escenes dissenyades a partir d’un prisma clarament polèmic. Les imatges posen en relleu que per als cristians cap adversari religiós era més familiar, i per això mateix més difícil d’ignorar, que els jueus.

En el concepte cristià de la Història de la Salvació, els anomenats Antic i Nou Testament estan units indissociablement. D’aquí que destacats monarques i profetes jueus fossin matèria habitual de la iconografia cristiana, on es van representar com a prefiguracions de la Nova Llei. Davant d’aquesta visió positiva, des del segle XIII els teòlegs cristians van desenvolupar una actitud clarament bel·ligerant en incidir negativament en la incapacitat dels jueus per acceptar la naturalesa divina de Jesús. Les imatges, com els textos, van fer-se ressò d’aquesta polèmica mitjançant la metàfora explícita de la ceguesa dels jueus, un tema que va conèixer una gran difusió i que va ser reproduït en obres i suports de tot tipus. Malgrat que un bon nombre d’autoritats van seguir defensant que la conversió al cristianisme dels jueus era possible, la recreació figurativa d’aquesta ceguesa va obrir pas a la construcció de la seva alteritat. Amb la seva negació del Messies, el jueu va començar a convertir-se en l’Altre.

A partir de finals del segle XIII, en el context d’una violència sistèmica contra els jueus, es va desenvolupar una variada iconografia antijueva. Hi trobem des de retrats concebuts a partir de caricaturitzacions i signes denotatius (indumentàries i rodelles), fins a escenes que presenten els jueus com enemics de la fe cristiana. Com a la resta de l’Occident europeu, a més d’expressar intolerància i prejudicis, sovint la promoció d’aquestes imatges infamants obeeix a estratègies d’afirmació de la identitat cristiana. Només cal fixar-se en les escenes amb actes de profanació d’imatges de culte i de l’hòstia o en els cicles de la Passió. Des d’un punt de vista cristià, moltes d’aquestes representacions van ser considerades un mitjà eficaç per ratificar creences que havien desvetllat una gran controvèrsia en el si de l’Església, com el culte a les imatges i a l’Eucaristia, o per difondre devocions de caràcter cristocèntric. La deformada imatge del jueu com a profanador i deïcida va ser un reflex del mirall cristià; una manifestació de les creences, pors i ansietats dels fidels de l’Església romana.

Després dels pogroms que el 1391 van devastar bona part de les aljames peninsulars, un gran nombre de jueus es va veure obligat a abraçar el cristianisme. Lluny d’acabar amb les tensions, el procés de conversió massiva va augmentar el temor que el cristianisme fos ara amenaçat pel judaisme des del seu propi si. A través de l’acusació de judaïtzar, les pors i ansietats es van redirigir cap als cristians nous, és a dir, cap als conversos i els seus descendents. En aquesta situació, única a tot Europa, les imatges van ser un mitjà actiu i poderós per expressar desitjos i inquietuds d’índole molt diversa. D’una banda, els cristians favorables a l’evangelització les van utilitzar per transmetre la necessitat de la conversió a tots els que restaven fidels a la Llei de Moisès. De l’altra, el creixent clima de desconfiança va impulsar molts conversos a encarregar imatges religioses per foragitar les sospites de judaïtzar. En un o altre cas, les imatges van estar al centre de la polèmica.