Gaudí és la figura més coneguda del modernisme i, amb diferència, la més rellevant. Però, en el context riquíssim de finals del segle XIX i principis del XX a Barcelona, no és un geni aïllat. La seva obra no sorgeix de la seva imaginació solitària, sinó que porta a l'extrem més radical les aspiracions del modernisme i, particularment, de l'arquitectura modernista: la síntesi de les arts i els oficis, i de l'art i la vida, sota el lideratge de l'arquitecte. Malgrat tot, i atesa la radicalitat de Gaudí, difícilment podia tenir deixebles. Jujol, que va col·laborar amb ell a partir del 1906, aproximadament, va ser l'únic capaç de mantenir la tensió del mestre a la seva obra, amb actituds que acaben per convergir amb les tècniques de les avantguardes: collage, assemblage, etc.