Tradicionalment, la pràctica de fer còpies d'altres autors sempre ha estat denostada en ser considerada un tipus d'activitat contrària al principi de l'originalitat de l'acte creatiu. Tanmateix, un dels elements que va caracteritzar la vida artística de Fortuny va ser la predilecció per la realització de còpies d'obres dels grans mestres, majoritàriament pertanyents a la tradició pictòrica occidental, especialment les dels representants de l'escola pictòrica espanyola. La seva devoció pel treball dels pintors més canònics, entre els quals hem de destacar la veneració que sempre va sentir per l'obra de Velázquez, cal interpretar-la com un permanent tribut de respecte i homenatge a aquells creadors en els quals sempre es va emmirallar i va voler emular. Més que imitar, les còpies de Fortuny cal interpretar-les com un gest de reconeixement i una manifestació del seu desig d'aprenentatge, de créixer agafant impuls a partir de l'estudi i l'assimilació de les fórmules gestades per uns pintors amb els quals ell  es va identificar. En realitat, la màxima aspiració del reusenc va ser la de poder formar part d'aquesta gran cadena creativa.

Realitzada entre 1867 i 1868, la còpia d'un dels personatges de l'emblemàtica pintura de Los borrachos de Velázquez, que es conserva al Museo Nacional del Prado, confirma la continuïtat d'una metodologia de treball, la de la còpia dels grans mestres i ens trasllada a la ciutat de Madrid, en un moment cronològic en el qual la pinacoteca madrilenya, que dirigia el que va ser el seu sogre, el pintor Federico de Madrazo, es va transformar en una escola formativa i un pilar fonamental per entendre la importància que en el seu creixement com a pintor va tenir l'estudi de l'obra, no només de Velázquez, sinó de Ribera o Goya. Obra delicada i de reduïdes dimensions,  el dibuix de Fortuny va formar part de la gran exposició antològica que l'any 1940 es va celebrar al Palau de la Virreina de Barcelona.