L'obra ens informa de com Fortuny va utilitzar el dibuix amb una funció instrumental, com un recurs preparatori per a la realització d'una pintura. En concret, l'any 1870, el reusenc va decorar un ventall, adquirit per LLuís Plandiura, el 1929 al marquès de Valverde, amb una representació d'una parella amorosa vestida amb indumentària d'època i que forma part de la col·lecció del MNAC. Realitzada a Paris, tant el dibuix com el ventall palesen la predilecció del pintor per les temàtiques històriques, en un any en el qual la presentació de la Vicaria a la societat parisenca va desfermar un fenomen de fortunymania que va contribuir a convertir-lo en el pintor català més internacional del segle XIX.

El dibuix preparatori confirma la importància que per al procés creatiu va tenir sempre el conreu d'una disciplina que en aquest cas el va ajudar a resoldre els problemes compositius i a generar una dinàmica metodològica presidida pels principis del rigor i la disciplina. Tanmateix, el plantejament  de la idea artística ja es troba present en el paper, en el qual, a l'igual que en el ventall hi trobem presents moltes de les característiques que defineixen un estil elegant, refinat i preciosista. De la mateixa manera, també es pot comprovar un talent innat tant per la representació figurativa, que crea un efecte de profunditat molt virtuós, com per l'ambientació naturalista d'una escena en la qual hi ha citacions a elements de la flora, la botànica i un escenari de jardí que podem identificar amb els jardins del Palau de Versalles. La composició palesa un procés d'assimilació d'una amalgama d'influències que van des del coneixement de l'estampa japonesa, la pràctica d'un naturalisme ambiental, fins a una posada en escena que evoca la pintura rococó francesa.