Mostrant 163 - 180 de 204
![image for: Anònim - Encenser - Catalunya [?], segon quart del segle XII](https://www.museunacional.cat/sites/default/files/styles/resize_500x500/public/images/art_piece/first_gallery/34665/004581-000.JPG "Anònim - Encenser - Catalunya [?], segon quart del segle XII")
Orfebreria
Encenser de forma semiesfèrica, lleugerament aplanat als pols, format per dues peces molt similars en forma i en decoració. Allà on aquestes s'uneixen sobresurten quatre parells simètrics d'anelles, mentre que a la part superior de la coberta un petit ressalt hemiesfèric és coronat per una forma bulbosa de la qual neix una anella; d'aquesta anella, així com de quatre varetes rígides inserides en les anelles esmentades, s'agafaven els extrems inferiors de les cadenes que, totes unides pels extrems superiors, formaven el dispositiu de suspensió de l'encenser. Aquest sistema tant característic apareix a Catalunya ja al segle XII, i és utilitzat també en els encensers llemosins fins al XIV.\nLa superfície de les dues peces de l'encenser s'organitza a partir de quatre espais presidits per grans medallons circulars i emmarcats per sanefes amb motius geomètrics. La major part dels elements ornamentals queden en reserva, acuradament gravats per a la conformació dels detalls, mentre que els fons són esmaltats amb una sòbria combinació de blau mitjà i ocasionals detalls en turquesa, vermell i blanc, i a la coberta l'esmaltat es combina amb parts calades per tal de permetre la sortida del fum de la crema de l'encens. Dins de cadascun dels medallons citats hi ha una parella d'aus afrontades entre les quals es dibuixa una forma vegetal abstracta formada per dues sinuoses tiges laterals que conflueixen a la part superior, d'on penja una mena de fruit o palmeta. Altres elements vegetals, frondosos, omplen els espais externs que queden fora del perímetre dels medallons, mentre que el ressalt superior de la peça de coberta és ornat amb una sèrie de petites palmetes novament nascudes de tiges circulars, reproduint el motiu de l'interior dels medallons. Les aus afrontades disposen de podersoes urpes, de manera que poden ser identificades amb àguiles o ocells de presa. \nAquesta decoració no remet pas a les fórmules llemosines. Els medallons amb la parella d'àguiles té en canvi paral·lels iconogràfics en obres meridionals de cronologia primerenca, vinculades a la producció de Conques (com en alguns medallons aplicats al dit «cofre de Conques»: Gauthier, 1987, cat. 36) o als suposats tallers silenses (medalló aplicat a una arqueta conservada a l'església de Bellac: Gauthier, 1987, núm. 57). De tota manera, tals similitus són en realitat exclusivament compositives, perquè des del punt de vista estilístic la semblança és inexistent, i, a més, va invertida la relació entre esmaltat i reserva. Tot plegat confirma el caràcter de «unicum» de l'encenser. Evidentment, el motiu de les aus afrontades és adoptat de la llarga tradició bizantina-oriental, i es troba de manera abundant en la decoració d'ivoris o de teixits musulmans (tant del Mediterrani oriental com andalusins), perfectament coneguts a Occident. No es pot descartar, a més, que el motiu fous emprat també en l'esmalteria bizantina.\nA banda de la decoració, aspectes estrictament tècnics i formals allunyen le peça de l'obra de Llemotges típicament importada a partir de cap a 1200. La base de coure és poc espessa i, conseqüentment és més prima de l'habitual la capa d'esmalt dipositat (Gauthier, 1974, op. 80). La forma de l'objecte, encara, pot ésser comparada amb d'altres exemplars d'encensers, més pobres i sense esmaltar, que es conserven a Catalunya (especialment al Museu de Vic) i que són indiscutiblement peces autòctones. Tot això podria confirmar que ens trobem davant d'un dels escassíssims objectes esmaltats produïts a la zona dels comtats catalans, tot i que no pot pas descartar-se del tot un altre origen, en el marc de la península ibèrica. Les característiques advoquen per una cronologia francament avançada, que s'ha situat en el segon quart del segle XII.
![image for: Anònim - Arqueta: Sant Esteve - Llemotges, cap a 1210-1220 [1]](https://www.museunacional.cat/sites/default/files/styles/resize_500x500/public/images/art_piece/first_gallery/34740/065526-000_088756.jpg "Anònim - Arqueta: Sant Esteve - Llemotges, cap a 1210-1220 [1]")
Orfebreria
Arqueta llemosina de forma rectangular i coberta a dues vessants, amb ànima de fusta pintada de vermell, i obertura al revers. L'estructura se sosté sobre quatre peus prsimàtics amb retícula cisellada i és coronada a la part superior per una imponent cresteria de dotze finestres en arc de ferradura, rematada per tres robustes esferes de coure, una central i una a cada extrem. L'esmaltat champlevé ocupa el fons de les plaques de coure, mentre que les figures queden sempre en reserva. En els esmalts predominen com és habitual les tonalitats blaves (lapislàtzuli per al fons estricte, puntualment blau marí, turquesa i blau clar), bé que hi ha també presència de vermell, blanc, groc i verd, bàsicament en els motius geomètrico-florals que complementen el fons; en general destaca la vivesa de les combinacions i la intensitat tonal, propis d'una peça de certa qualitat.\nRespecte de la iconografia, els principals arguments figuratius se situen a les dues plaques de l'anvers, on es disposa un petit cicle dedicat al protomàrtir Esteve. A la coberta hi ha la conducció del sant al martiri, empès per tres botxins. A la placa inferior es representa pròpiament la lapidació, amb el sant agenollat en terra i pregant, mentre dos botxins són en acció de llançar-li una pedra, tot guardant a les vestidures altres projectils. A l'esquerra, i en una escala lleugeramnet superior, apareix una figura majestàtica asseguda que cal identificar naturalment amb Saule-sant Pau. Curiosament ja va nimbat, i sosté a la mà esquerra la capa del protomàrtir, que és l'únic element figuratiu a banda dels nimbes que queda esmaltat i no pas en reserva. Els colors (blanc i blau clar) el converteixen en un punt focal notable dins de la composició.\nLes plaques o pinyons laterals són també figurades, amb presència de dues figures santes nimbades, sense identificar; probablement són apòstols. El fons és dividit per dues franjes en turquesa; aquest element no és rar en les peces llemosines (apareix, per exemple, a l'arqueta de la Resurrecció, MNAC 65530), però és curiós que no aparegui aquí en les plaques principals. L'estil de les figures, tanmateix, és perfectament parangonable al de les plaques de l'anvers, i per altra banda la sanefa que emmarca tota la placa conté un petit motiu en forma de queixal (en reserva) sobre fons vernell o blau fosc que es repeteix àmpliament en les plaques del revers de l'arqueta. Tot plegat fa pensar doncs, malgrat les variacions, en un projecte únic.\nEn les esmentades plaques del revers, la decoració canvia i es redueix a una senzilla estructura de tipus geomètric, basada en l'articulació de grans rombes de color blau intens sobre fons blau fosc. Tot el pla queda cobert amb una retícula dels petits elements en reserva ja comentats, els quals apareixen també en les sanefes externes. Com que la placa inferior és petita, es requereixen dues plaques més per a cobrir els extrems del cos de l'arqueta, aquesta vegada amb motius ondulats sempre combinats amb el mateix tipus de sanefa.
Orfebreria
L'arqueta reliquiari és de dimensions notables i presenta, en general una decoració ambiciosa, tot i que es noten alguns desajustos entre l'ànima de fusta i les peces de coure que la recobreixen. L'arqueta té la forma habitual, un paralel·lepípede sostingut sobre quatre peus prismàtics i amb coberta a doble vessant, que corona una cresteria robusta i calada, sense caboixons. La coberta s'obre mitjançant dues xarneres, a mode de petit sarcòfag, i és destacable ressenyar que la decoració més interessant (i de millor qualitat) de la peça se situa al revers, en comptes de a la suposada cara principal.\nLa placa inferior del revers està dividida en tres registres verticals. Al mig, es dibuixa una magnífica Crucifixió, amb presència lateral de la Verge i sant Joan i, a la part superior damunt dels braços de la creu, dues personificacions del sol i la lluna segons la fórmula acostumada, d'origen oriental. La creu és coronada per una cartela amb el «Ihesus», i és destacable la mida i el pes cromàtic del nimbre de Crist, crucífer. Flanquejant aquesta escena, es disposen dues grans figures de sants, molt possiblement apòstols (duen llibre) però sense més precisa identificació.\nSemblantment a l'estructura anterior i en perfecta relació amb aquella, també la placa de la coberta s'articula en tres registres verticals. Al centre (i, per tant, just damunt de la Crucifixió) se situa una Maiestas Domini en actitud de benedició i sostenint el llibre amb la mà esquerra, que incorpora l'alfa i l'omega a banda i banda del rostre, i que s'inscriu en una mandorla circular. Als carcanyols que defineix aquest cercle es dibuixen els quatre símbols del Tetramorf, que són tanmateix desfigurats per quatre dels claus que claven la placa a la base de fusta; potser per aquest motiu, la seva presència ha estat sovint ignorada per la historiografia. Dues figures angèliques de grans dimensions se situen als dos registres laterals, completant així un pla celestial de to escatològic que completa el tema inferior de la Crucifixió, resultant de tot plegat un plantejament iconogràfic de to redemptorista o salvífic.\nL'aplicació de l'esmalt és especialment vigorosa en aquestes dues plaques, sempre vinculada als fons i als motius ornamentals (els habituals esquemes floral-geomètrics de la producció llemosina tardana, ben elaborats i força diversos en aquest cas); hi predomina el blau, amb vibrants combinacions de blau fosc, blau marí, lapislàtzlui, i en menor mesura turquesa, associats amb abundant presència de verd i tocs més escassos de groc i de vermell. Les figures queden en reserva, i reben totes elles els característics caps d'aplic, de qualitat notable. La concreció lineal de les figures, a base de cisellat, també és ben dfinida i pulcra, com s'observa per exemple en el Crucificat.\nEl mateix esquema de fons esmaltat i figures en reserva es retroba en les altres cares de l'arqueta, tot i que hi desapareixen els caps d'aplic. La decoració hi és substancialment distinta, a base de grans medallons amb figures angèliques inscrites combinats amb motius ornamentals de tipus novament vegetal-geomètric. Sis dels àngels se situen a l'anvers, tres a la placa inferior i tres a la coberta, i encara dos àngels més se situen un a cada lateral de l'arqueta, en aquest cas a la part inferior. Es tracta de figures de grans dimensions, en actituds gestuals variades i que de vegades porten llibre. La qualitat del dibuix és sensiblement inferior a la de les figures del revers, i també la combinació cromàtica del fons esmaltat és una mica distinta; aquí hi ha una certa preeminença del turquesa, que defineix el fons dels medallons on s'insereixen els àngels. Per altra banda, totes aquestes plaques són emmarcades per una sanefa de petites creus, que en canvi manca a les dues plaques de la cara posterior.\nLa diferència entre les dues sèries de plaques és, doncs, força evident i notable. Això no és excepcional, perquè en aquest període tardà la producció llemosina és ja clarament seriada, i l'ensamblatge d'arquetes devia realitzar-se a partir de peces no necessàriament realitzades ex professo. Potser podem parlar, en el nostre cas, o bé de dos tallers diferents o bé de dues sèries de producció clarament diferenciades d'un mateix taller, una de les quals relativament superior en qualitat i atencions estètiques.
Orfebreria
Arqueta en forma de paral·lelepíde, sostinguda sobre quatre peus, amb coberta a dues vessants rematada per una cresteria que inclou tres caboixons encastats per banda, i tres elements verticals acabats en una petita esfera. L'ànima de fusta és recoberta per plaques de coure sobredaurat i amb decoració esmaltada, que és ornamental a la part posterior (amb elements florals estilitzats dins d'una quadrícula) i figurada a les dues plaques de l'anvers i a les dues dels laterals. Com és habitual en les obres llemosines tardanes, són els fons que van esmaltats, amb predomini de blaus, una banda turquesa migpartint les escenes i amb els típics elements decoratius florals, mentre els elements figurats queden en reserva.\nLa placa principal és ocupada per una representació de l'escena de les Tres Maries al Sepulcre, amb l'àngel a la banda esquerra, una representació sumària de la tomba buida de Crist al centre, i les tres santes dones, amb tocat i amb els pots dels ungüents a les mans, situades a la dreta; la primera apareix reclinada endavant, deixant un espai superior on apareix una «Dextera Domini».\nA la placa de la coberta superior hi ha representada una escena de difícil identificació, amb quatre figures nimbades i, a l'extrem dret, un àngel que porta un element a les mans, possiblement una corona. A la zona central, Crist agafa pel canell un personatge masculí, i al costat esquerre hi ha representades dues figures més, una de les quals amb un llibre a les mans. L'escena ha estat interpretada en ocasions com la incredul·litat de sant Tomàs, quelcom que no sembla adequat donada la presència lateral de l'àngel. Sembla més lògic de relacionar l'escena amb la coronació simbòlica d'un sant màrtir. En una una arqueta del Walters Art Museum de Baltimore que conté una escena idèntica, el protagonista s'ha identificat amb sant Marçal de Llemotges, a qui acompanyarien els seus dos companys Austriclini i Alipinià; de tota manera, ni les vides escrites ni la iconografia vinculada a sant Marçal no inclouen, en principi, aquesta escena.\nLes plaques laterals de l'arqueta mostren l'habitual representació de personatges sants, difícilment identificables.\nPel què sembla, l'autenticitat de l'arqueta ha estat objecte de qüestionament al llarg del temps; potser per aquests dubtes, no formà part de l'ampli corpus de peces llemosines que varen ser incloses a l'exposició permanent del Museu quan s'hi afegí la col·lecció d'orfebreria romànica, l'any 1961. La peça, que encara no apareix en el catàleg del 1973, va incloure's finalment a partir del 1995. Malgrat tot això, el cert és que no sembla haver-hi arguments clars per a dubtar de l'autenticitat de l'arqueta, especialment si es considera que n'hi ha, almenys, dos paral·lels molt pròxims (al Museu Marés de Barcelona i l'esmentada del Walters Art Museum de Baltimore).
Orfebreria
El recipient és de forma troncocònica, amb suport inferior en forma de peu cilíndric (formant part de la mateixa peça), i ha perdut el mànec original, el qual segons les restes conservades devia ser una peça independent, soldada i alhora clavada amb tres claus. Tota la concavitat interior del vas es decora per mitjà de bandes concèntriques, que tant poden ser en relleu com incises. A la vora exterior hi ha una sanefa de motius semicirculars, mentre que l'umbó central és decorat amb una senzilla retícula en format semi-espiral. La inscripció que l'envolta permet conèixer el nom del possible promtor (més que no pas artífex) de la peça, Antedius. Es tracta d'una invocació relativament comuna en aquest tipus de peces, que afegeix a la fórmula estàndard «fecit» un segon verb, «bibat» que cal interpretar en principi com a subjuntiu de «vivo» (viure) malgrat el canvi de la grafia «u» per «b» (que és un simple i documentat vulgarisme).\nD'aquest tipus de vasos litúrgics de bronze d'època hispanogoda se'n conserven uns quants, sempre de mides similars i fent parella amb petites gerres també de bronze. L'origen de la tipologia sembla que és oriental, però després fou adoptada pels tallers hispans. La utilitat litúrgica d'aquests recipients s'ha relacionat de manera convincent tant amb el ritus baptismal com amb la celebració eucarística, i encara també amb les cerimònies d'ordenació de diaques o subdiaques, que aparentment eren les jerarquies que manejaven les peces.
![image for: Anònim - Colom eucarístic - Llemotges, primera meitat del segle XIII [1]](https://www.museunacional.cat/sites/default/files/styles/resize_500x500/public/images/art_piece/first_gallery/35421/065533-000_088728.jpg "Anònim - Colom eucarístic - Llemotges, primera meitat del segle XIII [1]")
Orfebreria
Objecte en forma de colom emprat per a la reserva d'hòsties consagardes, que es col·locava penjat damunt de l'altar, mitjançant cadenes que generalment el lligaven a un cibori o baldaquí protector. El cos principal del colom és fet de dues peces de fosa, unides (com s'adverteix especialment a la part inferior), de coure sobredaurat i amb decoració cisellada simulant el plomatge. El bec és afegit (encaixat i soldat), com demostra el desgast de les juntures, quasi completament obertes. A la part de dalt del cos hi ha la cavitat esfèrica on es desaven les Sagrades Formes, tapada amb una coberta amb els mateixos motius cisellats que la resta del cos, i unida a l'extrem superior per una xarnera que en permet l'obertura; també té un petit agafador.\nLes dues ales i la cua són peces independents, decorades amb esmalts. Les ales, esveltes i creuades a la part final, s'adhereixen al cos mitjançant una barra travessera situada a la zona de davant; la mateixa barra uneix les dues peces); un altre forat a la part posterior de cada ala revela l'existència bé d'una altra barra o bé de dos claus (?) que asseguraven l'adhesió de les peces. Per la seva banda, la peça de la cua va encaixada al cos, possiblement també soldada. El colom ha perdut les dues potes i el disc inferior on aquestes havien de clavar-se. La base actual és una peça d'època moderna, possiblement del segle XVIII o (més aviat) XIX, formada per una base circular, un petit peu i una peça en forma de mig cilindre que permet de reposar-hi el cos de l'ocell.\nEls esmalts de les ales i la cua es conserven notablement bé, només amb petites pèrdues als extrems de totes dues ales, i en el lateral d'una. El model dels motius esmaltats organitza les ales en dues àrees, separades per una banda decorativa amb el fons en blau turquesa i petits cercles en reserva, record de les gemmes (o dels petits motius esmaltats que els imiten) que decoren aquest element en els coloms eucarístics més rics i (potser) cronològicament anteriors. La part davantera de les ales presenat motius en forma més o menys semicircular, simulant plomes curtes; la paleta cromàtic és rica i el procediment tècnic prou sofisticat, amb juxtaposició de fins a quatre colors en un mateix camp esmaltat (les combinacions són: vermell, blau marí, verd, groc; i vermell, blau fosc, blau lavanda, blanc). El perfil de cada ala és reafirmat per una bandes decorativa en blau lapislàtzuli, que de fet en recorre tot el perfil inferior, fins als extrems finals. \nL'àrea posterior de les ales s'organitza a base de franges allargades de color, cercant igualment la referència al plomatge. Es divideix en dos sectors: el primer amb "plomes" on es combinen els colors blau marí, blau clar i blanc; el segon amb vermell, verd i groc. El mateix esquema decoratiu (amb idèntiques combinacións de colors) s'adverteix a la peça que fa de cua, dividida en tres sectors encara que el primer queda quasi completament amagat pel creuament de les ales. \nCal destacar, per últim, la presència de pasta de vidre de color blau fosc als ulls, parcialment desapareguda en un d'ells.
