Tradicionalment, la pràctica de fer còpies d'altres autors sempre ha estat denostada en ser considerada un tipus d'activitat contrària al principi de l'originalitat de l'acte creatiu. Tanmateix, un dels elements que va caracteritzar la vida artística de Fortuny va ser la predilecció per la realització de còpies d'obres dels grans mestres, majoritàriament pertanyents a la tradició pictòrica occidental, especialment les dels representants de l'escola pictòrica espanyola. La seva devoció pel treball dels pintors més canònics, entre els quals hem de destacar la veneració que sempre va sentir per l'obra de Velázquez, cal interpretar-la com un permanent tribut de respecte i homenatge a aquells creadors en els quals sempre es va emmirallar i va voler emular. Més que imitar, les còpies de Fortuny cal interpretar-les com un gest de reconeixement i una manifestació del seu desig d'aprenentatge, de créixer agafant impuls a partir de l'estudi i l'assimilació de les fórmules gestades per uns pintors amb els quals ell  es va identificar. En realitat, la màxima aspiració del reusenc va ser la de poder formar part d'aquesta gran cadena creativa.

Al capdavall, en un moment relativament primerenc de la seva carrera, l'any 1862, a la ciutat de Roma, ja havia fet una còpia parcial del retrat del Papa Innocenci X que havia pintat Velázquez i que formava part de la col·lecció de la galeria Doria Pamphilj. Realitzada a l'aquarel·la, l'obra permet comprovar un alt domini de la tècnica, com ja havia pogut demostrar amb la realització, un any abans, del Contino, i documenta l'interès que entre la colònia d'artistes estrangers, residents a la ciutat, va generar la pintura de Velázquez, fins al punt d'esdevenir una cita obligada per a tots aquells viatgers que van visitar Roma. La composició velazqueña es va convertir en una icona molt venerada perquè era una de les escasses obres que del sevillà es podien veure i també per considerar-se una tipologia de retrat molt canònic.