Tres afortunades coincidències van coadjuvar-se en la forja de Paradaltas com a destacat reformista en matèria monetària. La primera va ser la seva personalitat i les circumstàncies familiars. La segona, l’experiència de modernitat, coneixement i avenços tecnològics i científics obtinguts a França. La tercera, el context receptiu i dinàmic de la Barcelona de la primera Revolució Industrial.

En l’àmbit teòric, va esdevenir un apassionat publicista sobre la reforma de la moneda, la modernització de la seva fabricació i la defensa de la utilitat de la Casa de Moneda de Barcelona. Així, va publicar un parell de llibres i en va deixar un d’inèdit, ara recuperat, a més de nombrosos informes redactats a petició d’instàncies governatives o de les corporacions a les què pertanyia.

En l’àmbit pràctic, es va mostrar tenaç a l’hora d’impulsar i implementar les mesures de conversió de les antigues cases de moneda en modernes fàbriques de diner. Entre els èxits en aquest camp, destaquen la construcció a Barcelona de premses automàtiques d’encunyació mogudes a vapor, així com l’aplicació de diferents mètodes d’optimitzar el refinament i la ductilitat del metall.

La seva carrera en el sector públic va transcórrer com a vocal de la Junta de Moneda i com a tècnic i director de les cases de moneda de Barcelona, Segòvia i Madrid. En aquesta darrera, ja en el zenit de la carrera, va veure frustrades les seves ànsies reformistes i, després de ser relegat a la de Sevilla, es va retirar de la vida pública.