L’artista i poeta Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) treballa al Museu Nacional d’Art de Catalunya en la primera gran exposició dedicada a Josep Maria Jujol arran de la donació de tot el fons documental de l’arquitecte que la família ha realitzat al COAC i al MNAC.
El Museu organitza aquesta exposició en el marc de la Capitalitat Mundial de l'Arquitectura, que Barcelona celebrarà l'any 2026.
Josep Maria Jujol (Tarragona 1879-Barcelona 1949), a qui el MNAC dedica un espai propi a la col·lecció permanent des del 2014, és una de les figures més brillants i originals de l'arquitectura de principis del segle XX. Arquitecte, artista i artesà a parts iguals, en les darreres dècades la seducció de la seva obra no ha parat d'incrementar-se.
A banda de les obres de Jujol procedents del seu llegat —conformat per més de 10.000 papers, objectes i mobiliari— i d'altres nombroses col·leccions públiques i privades, la mostra presentarà un conjunt d'obres d'arquitectes, com Antoni Gaudí o Bruno Taut, i d'artistes com Vladímir Tatlin o Henry Matisse.
Aquesta exposició s'inscriu en la línia d'un altre projecte artístic de Perejaume al Museu Nacional, Mareperlers i ovaladors. Maniobra de Perejaume, del 2014. Pintures, dibuixos, escultures, instal·lacions, fotografies, vídeos i llibres no esgoten la llista de mitjans i recursos que aquest artista fa servir en els seus projectes des de finals dels anys setanta. El conjunt articula un sistema artístic de fonda contundència crítica amb les formes de vida globalitzada. La seva manera d'entendre l'art es troba lligada a formes de vida fortament vinculades a la pagesia. Amb el seu obrar, Perejaume promou un espai comú on el que és humà i el que no ho és es troben gràcies a una escriptura poc convencional, tot plegat amb una ironia lluminosa.
Jujol en paraules de Perejaume:
«Ja fa una cinquantena d'anys que Josep Maria Jujol és un arquitecte de culte. L'escala més aviat petita i la naturalesa múltiple i dispersa de les seves intervencions han mantingut la seva obra en un estat de descoberta contínua. Hores d'ara, més enllà de la col·laboració amb Antoni Gaudí, fonamental per tots dos arquitectes, les creacions de Jujol constitueixen una aventura lírica de les més singulars de l'arquitectura europea del primer quart de segle XX.
Davant de qualsevol que s'hi encari agafa forma un fet: potent i delicada alhora, a l'obra d'aquest arquitecte li agrada de ser percebuda i discreta a parts iguals. Per això, cautelosos davant d'una proposta d'exposició, voldríem saber-la exposar i amagar com es mereix. No és fàcil saber exposar i saber no exposar massa, però una obra tan lligada a l'ideal de discreció i sorpresa com és el cas, ho requereix. Ho requereix, encara amb més força, en el moment present ja que, per la mateixa naturalesa fràgil, espargida i vulnerable de les creacions, el conjunt d'obra resisteix malament l'embat d'un públic massiu com el que ha començat a rebre. En aquest context certs discursos reivindicatius que victimitzen l'arquitecte, en realitat no fan més que esperonar la fatuïtat mediàtica i malmetre la saviesa tan jujoliana de saber-se posar al marge.
¿Com exposar i no exposar massa? El fet que el manobrer de l'exposició sigui un altre artista potser pot contribuir a oferir a l'obra de Jujol un cos de protecció. Si més no això és el que pretenem. També creiem que hi pot contribuir l'obertura de l'obra de l'arquitecte cap a d'altres mons i d'altres noms que l'entrecolguin: la cultura popular, el barroc, Picasso, Miró, Matisse...
Aquesta és la idea que tenim: celebrar la qualitat fèrtil, imaginativa i festiva d'un creador excepcional procurant de preservar la força tan genuïna que encara guarden algunes de les seves construccions, dels seus dibuixos, dels seus mobles, dels seus ferros, dels seus esgrafiats. La pregunta, tanmateix, segueix interpel·lant-nos: ¿Com exposar Jujol? ¿Com evitar d'exposar-lo massa? ¿Com donar els materials a lluir sense robar-los ni un bri de força?
En un altre ordre de coses voldríem subratllar la voluntat pietosa que es trasllueix en qualsevol dels edificis jujolians més enllà dels explícitament litúrgics. La poètica de Jujol es desplega tensionada en un estímul radical entre l'agosarament i el fervor, entre la modernitat i la resistència i, sobretot en les creacions inicials, avantguarda i religiositat hi mantenen una complicitat absoluta.
Una darrera qüestió. En les darreres dècades hi ha hagut diverses mostres de l'obra de Jujol. Aquesta compta amb el goig de tenir a l'abast per primera vegada tot el fons documental complet de l'arquitecte. Més de 10.000 papers, objectes i mobiliari que la família ha donat recentment al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Serà un privilegi encetar, amb l'ajuda de tot l'equip vinculat a l'exposició, una lectura d'aquests materials.»
El Maniobrer
17-03-2025
Organitza i produeix: Museu Nacional d'Art de Catalunya amb la col·laboració del Museu d'Art Modern de Tarragona i del COAC.
