Arrencament, traspàs i arribada al museu. La tècnica de la pintura mural

La part més important de la col·lecció de pintura mural del museu es va reunir en una operació duta a terme entre els anys 1919 i 1923. S'havia descobert que les pintures romàniques de l’església de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, s'havien venut i s'estaven arrencant del mur. Es va considerar que la resta de la pintura mural romànica catalana estava en perill. L'actuació decidida de la Junta de Museus i de Joaquim Folch i Torres, aleshores director del museu, va capgirar la situació. Entre la tardor de 1919 i 1923, es van adquirir les pintures, es van arrencar del seu suport original, els murs de les esglésies, i es van traslladar a Barcelona, on es van fixar en un altre suport i es van preparar per ser exposades al museu.

Gairebé totes les pintures murals romàniques del museu es van arrencar amb la tècnica de l’strappo, és a dir, només es va extreure la capa pictòrica i es va deixar l’arrebossat a la paret d’origen. 

En el procés tècnic de pintar damunt del mur al fresc els pigments s'apliquen sobre el mur damunt una capa de morter que encara està humida. Quan el morter s'asseca, els pigments cristal·litzen junt amb el morter.

A Catalunya, els pigments més utilitzats en època romànica eren terres naturals d'origen pirinenc: hematites per al vermell o aerinita per al blau. en casos excepcionals se n'usaven d'importació, com ara el lapislàtzuli i atzurita per al blau.

Aspectes formals

Tot i la seva internacionalització, l’art romànic presenta una gran varietat de corrents estilístics que depenen del moment i de la zona, i també del bagatge cultural i artístic propi dels promotors i els artistes. En general, en les arts figuratives les formes tendeixen a la distorsió respecte de les formes del natural, a la supeditació a esquemes geomètrics, a l’abstracció i a una certa rigidesa. Però també es poden donar solucions basades en una certa expressivitat i dinamisme, o d’altres que s’inspirin en l’art de l’antiguitat.

També és característica del romànic la vivacitat de colors. La densitat dels plecs i els contorns netament definits en uns cossos sense cap referència a la tercera dimensió. Al voltant de l'any 1200, però, l'art experimenta una forta renovació, com el modelat dels cossos, amb més volum, un tractament més versemblant del moviment i els gestos, i uns rostres més expressius.

Pel que fa a l'escultura, es recupera el sentit del modelat, que busca en la pedra contrastos de llum i ombra. L’aportació de l’antiguitat és especialment visible en alguns conjunts inspirats en sarcòfags romans antics (aquesta aportació és especialment significativa en l’obra del cèlebre Mestre de Cabestany), i també en els capitells de tipus corinti. Així es pot veure als capitells de Besalú, amb un esquema basat en dues o tres rengleres de fulles d’acant i en les volutes desenvolupades als angles. Al costat d’aquesta atenció als temes vegetals, també es desenvolupen representacions figuratives, com ho mostren els pilars de Sant Miquel de Camarasa.

El component simbòlic

L’art romànic està marcat pel simbolisme, de manera que els episodis i els personatges s’han d’interpretar pel valor simbòlic, més que pel narratiu. El repertori temàtic es basa fonamentalment en la Bíblia i les vides de sants.

Els temes seleccionats i la seva ubicació dins l’església responen a diverses finalitats. En primer lloc, a un sentit didàctic amb vista al fidel, a qui calia il·lustrar sobre els aspectes essencials de la religió: les imatges són la Bíblia dels illetrats. Sovint els temes apareixen com a advertiment del perill de caure en el pecat, o bé com a imatge de la lluita entre el Bé i el Mal. També el culte i la litúrgia influencien l’organització dels temes, en la mesura que són reflex de les cerimònies i els actes que podien tenir lloc dins i fora de les esglésies. En alguns casos també s’ha observat un sentit polític, entès com a mostra de poder o com a al·lusió als governants.

Però rere el simbolisme més immediat de les escenes, també hi ha altres nivells d’interpretació que no sempre estaven a l’abast de tots els espectadors. Alguns temes són difícils d’interpretar, o apareixen en punts allunyats de l’ull de l’espectador.

El marc històric de l’art romànic

L’art romànic respon a un context històric concret, marcat per unes condicions favorables que es van anar produint des de mitjan segle x, quan gradualment Europa occidental es va recuperant després d'un temps d’inestabilitat. Això es va traduir en millores de les tècniques agrícoles, en un augment demogràfic, en la revitalització del comerç i en millores en les comunicacions. És l’època del feudalisme, basat en una estructura social molt jerarquitzada.

L’Església participava d’aquesta estructura, d’entrada com a defensora d’uns valors espirituals. Des de la seu papal a Roma es va endegar una profunda reforma, coneguda com a Reforma Gregoriana, a fi de lluitar contra la relaxació moral del clergat i adreçada també a enfortir la independència de l’Església respecte del poder laic. Aquest ambient de renovació es va traduir en una impressionant política constructiva, que va impulsar nous edificis i la renovació d'altres ja existents.

L’interès per Terra Santa (Jerusalem, Betlem, etc.), on havia viscut Jesucrist, i per centres que posseïen les relíquies de sants més preuades (especialment Roma i Santiago de Compostel·la), va conduir al desenvolupament d’una sèrie de vies de comunicació per al pelegrinatge, que van contribuir a la internacionalització del fet artístic. La circulació de coneixements va comportar l'arribada a Occident de la influència de l'art bizantí, tant en pintures com en escultures. Les croades, expedicions cristianes per alliberar Terra Santa dels musulmans, que es van iniciar al final del segle xi, també van afavorir la intensificació dels contactes. La relació amb el món islàmic també va comportar un gran enriquiment en l’àmbit cultural i artístic. 

El romànic en context: on, quan i com

El terme romànic va ser adoptat al segle XIX per designar unes manifestacions artístiques que es consideraven deutores de l’art romà de l’antiguitat, especialment pel que fa a l'arquitectura. Des d’aleshores s'ha aplicat aquesta paraula, però cal tenir en compte que l’art que es va desenvolupar en plena edat mitjana, fonamentalment durant els segles XI i XII, presentava una gran varietat de tendències.

En els seus inicis enllaça amb el món carolingi (últimes dècades del segle VIII – segle IX) i amb el món otònic (mitjan segle X – primer terç del segle XI), mentre que al final conviu amb les primeres manifestacions de l’art gòtic, que sorgeixen aproximadament a partir de 1140.

Geogràficament comprèn una part molt important d’Europa, especialment la meridional i l’occidental, des d’Escandinàvia fins a la Mediterrània, per bé que també es va introduir a Terra Santa. El romànic és el primer art medieval occidental que va assolir homogeneïtat i internacionalització, si bé va presentar nombroses variants regionals.

Els promotors i els artistes.

La iniciativa de les construccions anava, principalment, a càrrec de les autoritats comtals i eclesiàstiques, i de la noblesa, que les finançaven en gran part a partir de donacions. Un bon exemple són les pintures de l’absis de l’església del monestir de Santa Maria del Burgal, on a més dels personatges bíblics hi ha la representació de la promotora i la família comtal: la comtessa Llúcia, dona del comte Arnau I de Pallars Sobirà. Hi apareix en actitud oferent, amb posat respectuós, d’acord amb el moment solemne de l’ofrena.

La portalada de Ripoll també és un bon exemple de la importància dels promotors. El seu ampli programa escultòric pot tenir sentit més enllà de l’estrictament religiós per evocar la cerimònia de consagració de l’església per part de l’abat Oliba, l’any 1032, qui va ser un emprenedor de gran activitat constructora que es palesa en la importància de Ripoll com a centre monàstic de rellevància internacional.

L’arquitecte o mestre d’obra, juntament amb els tallers d’escultors o pintors, treballava segons la iniciativa del promotor i segons un programa definit, tot aportant la seva capacitat de projectar i el seu domini tècnic. L’artista treballava a partir de models establerts, malgrat que també cal acceptar uns marges de creativitat. A més, se sap que alguns d’ells estaven integrats a les comunitats. A diferència d’èpoques més recents, és més fàcil conèixer els noms dels promotors que els dels artistes, situació que no canviarà fins a l'art gòtic.

Per saber-ne més

Un dels pocs de qui se sap el nom a Catalunya és l'escultor Arnau Cadell, que es va representar a si mateix esculpint un capitell al claustre de Sant Cugat del Vallès. Més endavant, en ple segle XIII, el frontal aragonès de Gia conté una inscripció amb el nom del seu autor, Joan, un gest que s'ha d'interpretar com a signe d’autoafirmació i orgull.

Els historiadors de l’art utilitzen el terme mestre per designar l’autor d’una obra o d’un conjunt d’obres afins estilísticament. La naturalesa mateixa de les obres determinava que arquitectes, escultors de pedra i pintors muralistes haguessin de traslladar-se a treballar d'un lloc a l'altre, atenent els encàrrecs que rebien. Però també hi havia tallers estables, com se sap a partir de la producció d’esmalts procedents de Llemotges.

Aquests tallers, obradors i agrupacions artístiques itinerants se situaven prop de les seus de les diòcesis més importants i les grans abadies, que n'eren els principals clients. No sabem quasi res dels tallers que van treballar a Catalunya en època del romànic. Només, i com a hipòtesi, es parla de l'existència d'un taller a partir d’afinitats estilístiques o tècniques en diverses obres. A Catalunya s'ha parlat de suposats tallers com ara els de Ripoll, la Seu d'Urgell, Vic o Girona. 

L’arquitectura com a marc de les arts

Durant els segles XI, XII i XIII, les construccions de caràcter civil i militar com ara palaus i fortificacions van tenir una gran importància. Les restes que se’n conserven són escasses si es compara amb les obres de tipus religiós, per això la major part de coneixements que avui es poden aportar sobre l’arquitectura i l’art de l’època romànica tenen a veure amb esglésies i conjunts catedralicis i monàstics.

Per comprendre el sentit de la major part d’obres romàniques, cal tenir en compte que l’edifici és el marc de la resta de produccions. L’espai interior s’adapta a les necessitats litúrgiques de cada centre, i per tant, està jerarquitzat. Un dels punts més rellevants és l’altar i el seu entorn, el presbiteri, on se celebra l’acte essencial de la missa: l’Eucaristia. La forma més habitual de l’altar és la de taula, amb revestiments que tant poden ser tovalles com plafons pintats o esculpits, o estar coberts de metalls preciosos com or o argent. Gran part dels objectes i les obres van destinats a aquest espai (baldaquins, frontals d’altar, imatges, etc.). Per tot plegat, l’absis, que presideix el presbiteri i l’altar, acostuma a ser el lloc de l’església on s’ubica la representació pictòrica més important, centrada per una teofania o representació de la divinitat.

L’església de Santa Maria de Taüll és l’exemple més complet que es conserva de la decoració pictòrica d’un interior romànic. A la volta de l’absis hi trobem l’Epifania o adoració als Reis, amb la Mare de Déu com a tron de l’infant Jesús. Completen el conjunt escenes del Judici Final i altres històries bíbliques als murs, així com a les columnes i els arcs de separació de les naus. Les diferències estilístiques evidencien la mà de dos mestres, el que va pintar l’absis i l’autor del Judici Final.

L’interior d’un edifici romànic era molt més sumptuós del que les restes actuals ens poden fer imaginar. Cal afegir la necessitat d’objectes destinats al culte, des de les imatges fins als vasos sagrats emprats entorn de l’altar. En aquests casos, la producció va ser molt variada quant a materials i tècniques, però cal destacar els tallers d’orfebreria especialitzats en el treball de l’or, l’argent i els esmalts.

A l’exterior dels edificis es va introduir progressivament la decoració escultòrica o pictòrica en els punts més destacats que s'estén per portades i claustres, i també al mobiliari litúrgic o al d'ús funerari. Un exemple paradigmàtic de decoració escultòrica és el de la portalada de Santa Maria de Ripoll.

L’art romànic a Catalunya i la seva relació amb l’art europeu

En els comtats catalans, l’art romànic es va manifestar des del començament del segle XI i va perdurar fins ben entrat el segle XIII. En l’arquitectura i en l’art es depèn dels grans centres europeus, especialment els d’Itàlia i el Llenguadoc, de manera que les influències externes van ser determinants per a les successives transformacions.

Als inicis, els centres artístics més importants reflecteixen la continuïtat respecte del segle X, marcat per la tradició carolíngia, tal com es veu a l’església del monestir de Sant Pere de Rodes. Durant gran part del segle XI l’arquitectura presenta unes solucions derivades del món tardoantic i d’Itàlia, que són utilitzades també en una bona part de la Mediterrània occidental. L’exemple més important, entre els conservats, és el de Sant Vicenç de Cardona. No es pot oblidar la il·lustració de manuscrits, amb escriptoris com ara el del monestir de Ripoll.

La pintura, especialment a l’entorn de 1100, presenta diferents tendències, unes marcades per les influències italianes, d'altres més vinculades amb centres artístics francesos. És en aquests moments que treballa un pintor extraordinari a Sant Climent de Taüll, església consagrada el 1123.

L’aportació dels corrents i tallers d’origen forà serà una constant que alimentarà les transformacions arquitectòniques i artístiques també entre la segona meitat del segle XII i l’entorn de 1200. Les influències arribades des de Tolosa de Llenguadoc seran la base més significativa de l’escultura des de mitjan segle XII. Cap a 1200, una profunda renovació, clarament afavorida per l’aristocràcia i les corts, va representar la incorporació de l’àmbit català a tendències de caràcter bizantí. En alguns casos, les manifestacions van reflectir les novetats que més tard donarien pas al gòtic.