PATRIARCAT I MILITARISME

Hi ha vincles clars entre dos ordres socials com són el patriarcat i el militarisme, també hi podríem afegir el capitalisme, perquè els tres són sistemes de domini i poder que funcionen exercint violència sobre aquells a qui es vol controlar.    

Ambdós alimenten la cultura de la violència i una actitud de competitivitat davant dels conflictes, i justifiquen certs tipus de violència cap als altres. Si la fi s'ho val, la violència esdevé un recurs de dominació per controlar un altre sector de la població.

La dominació és una de les grans preocupacions de la lluita feminista i antimilitarista. Històricament el poder legítim ha estat atorgat a les forces militars i de seguretat, l'estament "guerrer" de la societat, que forja i compleix els atributs de la masculinitat.

El guerrer, l'heroi, el valent defensa allò que és seu, i la dona, igual que el territori, és considerada una propietat més, un element de conquesta i "digne" de protecció. A banda de la imatge del guerrer, el model patriarcal ha imposat que la cultura, la riquesa i el poder estiguessin durant molt de temps en mans exclusivament masculines. Per tant, els dos ordres fan que el poder sigui la "masculinitat guerrera i blanca" (Bareiro, 2004). Com exposa Cockburn (2009), la construcció d'homes i nació és paral·lela, si es menysprea la nació es menysprea la virilitat i al revés. Aquesta sembla ser una premissa que molts països tenen clara en les seves polítiques. El militarisme necessita del patriarcat, un sistema de dominació d'un gènere sobre un altre a través de l'autoritat i el poder, que beneficia i privilegia una part, i legitima els valors violents. I el patriarcat és reforçat pel militarisme, pels mitjans i pel model de masculinitat que defensa. El món militar i patriarcal comparteixen una organització jeràrquica, la tendència a la homogeneïtzació, el principi d'obediència, ordre i disciplina, la violència com a manera de resoldre (perquè no transformar) els conflictes, el poder entès com a dominació... una forta assimilació i expressió de la cultura de la violència. Si entenem que el patriarcat és un terra on tot el què passa és sobre d'ell, es fa evident que en la majoria de les situacions homes i dones tindran realitats, opressions i necessitats molt diferents, i els impactes de les guerres no en són una excepció.

DONES I CONSTRUCCIÓ DE PAU

Podem entendre la participació com la capacitat de decidir i incidir en allò que afecta de forma directa i indirecta les nostres vides. La participació sempre persegueix una transformació, alhora que una coresponsabilitat amb el tema. I per participar es necessita sentir-se capaç, amb el "poder per a", això és el que anomenem l'apoderament. Per tant, quan les dones fan el pas a la participació i a la incidència política han decidit, potser de forma col·lateral, abandonar el rol passiu i assumir el protagonisme en les seves vides. Aquest gest que pot semblar simple, ja és transformador en sí mateix, perquè fa que les dones abandonin el rol de submissió a la vegada que estan lluitant contra el patriarcat.

Construir una cultura de pau passa per posar els valors de la feminitat en el centre de la vida social i política, ja que és tot allò associat a la vida i a les cures. Es pot apreciar que alguns dels valors i aptituds necessàries per a la transformació de conflictes, com l'empatia, la gestió de les emocions, entre d'altres, s'han socialitzat més en les dones. Tot i així, en les negociacions de processos de pau en moment de postconflicte bèl·lic, els homes continuen essent una majoria amb escreix. Les dones, com altres col·lectius vulnerats han de tenir veu i presència en els moments de negociació i que el protagonisme deixi de ser el de perfil d'home hegemònic i privilegiat.

Aquesta necessitat d'incorporar les dones als processos institucionals de pau queda recollida a través de la resolució 1325 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, signada l'any 2000. Tot i el anys que han passat des de l'aprovació d'aquesta resolució, les dones encara són una minoria en els càrrecs de responsabilitat i representativitat pública. Paradoxalment, són moltes les que participen en xarxes internacionals o locals de dones, mobilitzant-se contra la guerra en moviments amb objectius pacifistes. Les dones s'han organitzat sovint en zones de conflicte o postconflicte, convertint les opressions patriarcals en esperonadors de la seva resistència. És el cas per exemple del que s'anomena "eix de la maternitat" o la "maternitat militant", grups de mares i àvies que s'alcen per la defensa dels seus fills. En aquests grups les opressions es converteixen en oportunitats per a l'apoderament.

En són un bon exemple Les dones de Negre, un  grup que va néixer com a resposta a la guerra dels Balcans, fent molta incidència per aconseguir que la violència sexual de les dones durant la guerra es tracti com a crim de guerra. El col·lectiu està present a múltiples països de diversos continents, tenen presència a ciutats com Barcelona i Madrid, però estan especialment presents a la zona de Palestina. 

També hi ha grups autònoms en xarxa que es defineixen com a feministes i antimilitaristes, com per exemple la Ruta Pacífica de Mujeres de Colombia, que amb la seva feina denuncien les agressions que reben les dones enmig del conflicte armat colombià o els Col·lectius autònoms feministes, agrupacions de dones que s’organitzen en un mateix territori per treballar de forma conjunta les opressions i agressions que pateixen. Alguns treballen de manera interna com a grup d’autoconsciència i apoderament, d’altres ho combinen amb tasques d’incidència política i denúncia pública.

També cal mencionar i reconèixer les dones que de manera individual es converteixen en agents de pau i resistència per defensar la vida en les múltiples expressions, des de Berta Cáceres (pel medi ambient i els drets dels pobles indígenes a Honduras) a Ahed Tamimi (per la resistència palestina a Cisjordània).

LA SORORITAT

La sororitat  (del llatí soror, germana) al·ludeix a la relació entre iguals del sexe femení, és a dir a la germandat i solidaritat entre les dones per crear xarxes de suport que empenyin canvis socials i per aconseguir la igualtat. Una germanor que emfasitza les relacions horitzontals entre les seves simpatitzants creant espais intermedis. La sororitat pot ser entesa com la política feminista, el suport mutu, més enllà de la solidaritat, a partir de la unió de dones per una equitat real. L’eix d'unió en la lluita és la condició política de gènere. La violència de gènere és present en qualsevol escenari, en un conflicte armat, social, en dictadures o en democràcia, és un denominador comú que parteix d’una opressió que quan es col·lectivitza té un gran efecte alliberador i retorna l’autoritat. Parteix de dones que no volen ser oprimides ni opressores, assimilant-se al rol de masculinitat, dones que persegueixen models nous.

A principis del segle XIX, durant la Guerra del Francès, es va formar a Girona un grup de dones anomenat La companya de Santa Bàrbara. Les gironines que en formaven part, conegudes com "les Bàrbares", van participar activament en la defensa de Girona durant els atacs que va patir la ciutat a partir del 1809 i especialment el 19 de setembre d'aquell any, dia que la historiografia ha anomenat "El gran dia de Girona". En els estatuts de la companyia consta que estaria formada per 200 dones amb 4 comandantes, 8 sargentines i 8 esquadristes, que aniran identificades amb un llaç vermell al braç esquerre. La seva missió, a més d'assistir els ferits, va ser la de defensa activa els espais de la ciutat durant el setge. El setge i la tasca d'aquestes dones valentes la va voler retratar en un parell de pintures de gran format el pintor realista Ramon Martí i Alsina (1826-1894). Així va plasmar el paper d'aquestes dones al quadre La Companyia de Santa Bàrbara (1891). 

DONES A L'ART

La presència de les dones dins l'àmbit artístic ha estat molt poc documentada durant segles. Això sumat al fet evident que les seves possibilitats de formació i d'entrada als àmbits professionals ha estat molt petita comparada amb la dels homes, fa que la seva presència en l'àmbit artístic sigui escassa.

Els museus no deixen de ser un reflex d'aquesta poca presència i escassa historiografia, és per això que cada vegada més es busquen les perspectives de gènere i crítiques en les exposicions i accions culturals, i es reivindiquen dones artistes que no havien rebut el reconeixement que es mereixien en el seu moment.

A les col·leccions del Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha aproximadament 1353 obres de dones artistes, de les quals 37 estan exposades al públic, majoritàriament a la col·lecció d’art modern. Es tracta d'artistes com la pintora francesa Elisabeth-Louise Vigée Le Brun (1755-1842) coneguda per ser la pintora oficial de la reina Maria Antonieta o la fotògrafa barcelonina Colita (Isabel Steva, 1940) que va formar part de la Gauche Divine, un grup d'artistes i intel·lectuals dels anys 60 i 70 referent cultural del final del franquisme.

Als àmbits dedicats al període de la Guerra Civil al Museu Nacional no hi ha obres de cap dona artista. A més les dones que hi apareixen representades mostres el rol de mare o víctimes, tot  i que hi ha en la col·lecció alguns exemples de dones milicianes en aquest període. Les milicianes van tenir un paper fonamental en la defensa del territori i d'una ideologia, i van assumir com a propis els valors que per tradició eren dels homes, com la valentia, l'acció i la cultura de la violència.

Gerda Taro. Milicianes.

Cristóbal Arteche. Les milicies us necessiten.

Encara avui els valors patriarcals continuen invisibilitzant les dones en el món artístic, un àmbit on es troben també amb el famós sostre de vidre, però no deixen de sortir veus i col·lectius que lluiten per transgredir aquestes dinàmiques. Un bon exemple d'això és el col·lectiu Guerrilla Girls, un grup d'artistes anònimes sorgit al Nova York dels anys 80 i que s'ha caracteritzat per unes obres i intervencions molt crítiques amb la poca presència de les dones a museus, galeries i espais rellevants de l'art.

Guerrilla Girls, Do women have to be naked to get into the Met. Museum? (Les dones han d'estar nues per entrar al museu Metropolitan?), 1989.

Guerrilla Girls, The advantages of being a woman artist (Les avantatges de ser una dona artista), 1988,

DONES AL FRONT

Durant la Guerra Civil el bàndol republicà va despertar una renovació de la imatge de la dona, que es va elevar a l'esfera púbica sobretot a través dels cartells on apareixien milicianes valentes, lliures, fermes i segures (no com en els cartells del bàndol nacional). Sí que és ben cert que les milícies, com comentàvem en línies anteriors, estan ocupades per homes i representen valors masculinitzats (que no masculins), tot i així, hi ha múltiples casos i experiències de dones que es decideixen a anar al front.

Segurament el cas més mediatitzat és el de les dones guerrilleres del Kurdistan, on s'han viralitzat les imatges a través dels mitjans, malgrat que en moltes ocasions la informació s'ha donat d'una manera parcial, sense parar atenció en el rerefons i el projecte polític. La revolució a Rojava es guia, entre d'altres principis, per la col·lectivització, el confederalisme democràtic (una dona i un home a cada nivell de representació). Veiem així com la presència de les dones al front és un element en coherència i consonància amb el projecte polític de despatriarcalitzar la cultura i els àmbits de la vida.

En altres països el mateix fet té un rerefons i una interpretació molt diferent, com podria ser la incorporació de la dona a l'exèrcit espanyol. S'ha plantejat com un procés de modernització, com un fet d'igualtat segons les fonts oficials, però a la realitat no és així, ja que les desigualtats i el masclisme persisteixen dins l'organització (Centre Delàs, 2016)

LES DONES I LA SOSTENIBILTAT DE LA VIDA

Tant en els conflictes armats, com en els conflictes quotidians, la majoria de dones destinen gran part del seu temps i energia a tasques associades a les persones de les que tenen cura i a la llar, per satisfer les necessitats bàsiques com el menjar o la neteja, així com ocupant-se de la criança i l'acompanyament en la vellesa. Les tasques de cura són les que fan possible i sostenible la vida. Tasques que sovint suposem un excés de feina i de càrrega per a les persones que se n'ocupen (majoritàriament dones). Les teories d'economia feministes proposen un model trencador, en el que la vida ha des ser digna per ser viscuda i ha de ser el centre i l'objectiu final.