La cultura dels mass media va contribuir a popularitzar la imatge d’Adolf Hitler, qui va esdevenir un dels rostres més coneguts de la història del segle XX. Malgrat ser un genocida declarat i protagonitzar un dels períodes més infaustos que ha viscut la humanitat, la voluntat de mostrar-lo com un sàtrapa no va impedir que la seva imatge adquirís un gran impuls i fos un dels personatges més representats pels artistes de l’època. Tot i que els dibuixants no van dissimular la seva animadversió cap a un home que van transformar en un ninot sense sentiments ni moral, van córrer el risc de complir la profecia anunciada per la filòsofa Hannah Arendt, i sense voler van ajudar a banalitzar el mal i el seu màxim responsable. En aquest sentit, tots els dibuixants van anticipar una qüestió que encara manté una vigència absoluta, una reflexió sobre si l’humor havia de superar o no determinats límits i fins a quin punt era legítim convertir un tirà, responsable de la mort de molta gent, en una de les figures més icòniques del segle XX.