Quan el 1924 Gargallo es va instal·lar definitivament a París, va iniciar un dels períodes més interessants de la seva carrera artística pel que va suposar d’experimentació d’un llenguatge propi que havia de culminar en obres com La gran ballarina, de la qual hi ha tres versions. Gargallo va utilitzar uns cartrons retallats a partir dels quals podia tallar les peces de metall, en aquest cas de ferro, i acoblar-les després. L’escultura combina l’estètica realista amb solucions pròpies del cubisme i incorpora l’espai buit com a element de volum.