Cerca a la col·lecció
Figura humana amb barba, vestida amb túnica, clavada a la creu com si fos un Crist vestit en majestat. Trens (1935) afirmava: "el que sorprèn és trobar una figura crucificada i vestida en ple segle XVIII". Efectivament, és molt estrany trobar un Sant Crist vestit en època barroca, per això el mateix Trens insinuava que podria tractar-se d'una "santa Lliberata", filla d'un rei pagà de Lusitània, més o menys l'actual Portugal. Ella havia fet vot de castedat, però el seu pare volia forçar-la a casar-se. Ella havia elegit a Crist com espós, i prega Déu que la desfiguri per desanimar els seus pretendents. Déu la va satisfer fent-li créixer la barba al mentó. El seu pare, horroritzat per aquest fet, després d'acusar-la de bruixeria i la féu crucificar per a què s'assemblés a Crist en el moment de la seva mort.\nSobre l'autoria, Espinalt (2006) ha atribuït l'obra a l'escultor Andreu Sala per la seva manera de treballar la fusta: "Sala utilitzava peces de fusta d'alba tallades per separat i les adaptava sobre el volum mare de l'escultura col·locant-les gradualment, com si es tractés d'un muntatge topogràfic"; Bosch Ballbona s'ha afegit a aquesta atribució.
Figura masculina dempeus, en posició frontal i amb la cama lleugerament avançada. Vesteix cuirassa, túnica curta i mantell lligat a l'espatlla dreta i recollida sobre l'avantbraç esquerre. Calça canilleres i porta polaines. Melena rinxolada i el cap que mira cap amunt, emmarcat amb un nimbe circular decorat amb flors de lis. La seva mà esquerra sostenia contra el seu pit l'atribut de la palma del martiri (actualment perduda), i en la seva mà dreta sostenia un altre atribut (una llança?, una espasa? un ceptre? així mateix perdut). L'obra consta que formava part del taller vuitcentista dels artistes Masriera (vegeu QUÍLEZ 1996).\nPel que fa a la identificació iconogràfica es tracta d'un sant guerrer. Però quin? Martinell (1936 i 1945) creia que era sant Hermenegild, però al marge de no dur corona, ceptre, esfera ni el monograma de Crist al pit, tampoc és que aquest sant tingui un devoció molt arrelada a Catalunya. Per contra, Bosch Ballbona (1992) creia que era un sant Jordi, donat que l'investigador atribuïa, en primera instància, l'obra a Agustí Pujol II (circa 1580-1628), i aquest escultor el 1620 havia executat un sant Jordi de fusta per a una confraria de Cervera i fou sufragat per la Diputació del General. \nPel que fa a l'autoria, Martinell (1936 i 1945) es fa ressò de l'atribució de l'obra a Ramon Amadeu, però l'autor afirma taxativament que "la imagen tenía todas las características del siglo XVII". Com ja hem comentat, Bosch Ballbona (1992) afirmava que l'autoria del sant era "diàfana... [essent] una obra eixida de les mans del millor dels escultors catalans del segle XVII, Agustí Pujol". Això es sustentava amb la confrontació de l'obra amb altres del mateix Pujol, com el sant Isidre de Martorell (destruït), o el sant Miquel del retaule del Roser de la catedral de Barcelona, o el sant Josep del plafó de l'Adoració dels Pastors del retaule del Roser de Sant Vicenç de Sarrià. La sobrevaloració de Pujol fa que posi dins el seu catàleg alguna de les grans obres d'escultura catalana del segle XVII, com el desaparegut sant Aleix de l'església barcelonina de Santa Maria del Mar, tradicionalment assignada a Andreu Sala. Però, anys després, el mateix Bosch Ballbona (2006) rectifica i considera el dit sant Aleix com "una peça intocable del seu catàleg [d'Andreu Sala]... I si aquest Sant Aleix cau dels dominis de Pujol, també ha de pasar als territoris de Sala una escultura... l'anomenat Sant Guerrer del MNAC".







