Ernst van Alphen és professor emèrit de la Universitat de Leiden. Entre les seves moltes publicacions podem trobar els següents llibres: Francis Bacon and the Loss of Self (1992), Caught by History: Holocaust Effects in Contemporary Art, Literature and Theory (1997), Staging the Archive: Art and Photography in Times of New Media (2014), Failed Images. Photography and Its Counter-Practices (2019), Seven Logics of Sculpture (2022) i Productive Archiving: Artistic Strategies, Future Memories, and Fluid Identities (en impressió).

Beatrice von Bismarck és professora d’Història de l’Art i Cultura Visual a la Academy of Fine Arts (Hochschule für Grafik und Buchkunst) de Leipzig, on també ensenya cultura visual i Cultures de Comissariat. Anteriorment, havia treballat com a comissària al departament d’Art del segle XX a l’Städel Museum, a Frankfurt, i havia estat professora a la Leuphana University de Lüneburg, on també va ser cofundadora i codirectora de la Kunstraum. A Leipzig va iniciar el programa de màster de Cultures del Comissariat, que va començar la tardor del 2009. També va codissenyar i codirigir la cinquena edició de la Moscow Curatorial Summer School (2016) i l’acadèmia itinerant TRANScuratorial Academy, que va passar per llocs ara com Berlín, Mumbai i Phnom Penh entre el 2017 i el 2018. El 2018 va ser professora visitant Philippe Jabre en Història de l’Art i Curadoria a l’American University de Beirut. El seu projecte sobre curadoria va rebre la beca Opus Magnum Fellowship de Volkswagen Stiftung, Hannover (2015-2017)..

Les seves publicacions inclouen Cultures of the Curatorial (ed. amb Jörn Schafaff i Thomas Weski), 2012; Timing: On the Temporal Dimension of Exhibiting (ed. amb Rike Frank, Benjamin Meyer-Krahmer, Jörn Schafaff i Thomas Weski), 2014; Hospitality: Hosting Relations in Exhibitions, (ed. amb Benjamin Meyer-Krahmer), 2016 (totes de Sternberg Press, Berlín); Now-Tomorrow-Flux: An Anthology on the Museum of Contemporary Art (ed. amb Heike Munder i Peter J. Schneemann), JRP|Ringier, Zuric, 2017; Curatorial Things (ed. amb Benjamin Meyer-Krahmer), Berlín 2019, i O(f)f Our Times: Curatorial Anachronics (ed. amb Rike Frank), Sternberg Press, Berlín, 2019. Acaba d’editar el volum Archives on Show. Revoicing, Shapeshifting, Displacing - A Curatorial Glossary, 2022 (Archive Books, Berlín), i la seva monografia The Curatorial Condition es va publicar el 2022 (Sternberg Press, Londres).

Pilar Cuerva és llicenciada en Geografia i Història (UNED, 1999); té un màster en Gestió Estratègica de la Informació i del Coneixement a les Organitzacions (GEICO), un grau superior en Arxivística i Gestió de Documents (ESAGED), un postgrau en Gestió de Documents Electrònics (ESAGED-UAB) i un postgrau en Noves Tendències en Gestió de la Informació (UJI), i és diplomada en Estudis Superiors Especialitzats en Història Comparada, Social, Política i Cultural i en Suficiència Investigadora (UAB).

En l’àmbit professional, ha estat impulsora i directora del projecte “Gestió de la Informació” (GIM) i coordinadora dels Recursos d’Informació (RIM) del Museu Marítim de Barcelona (2010-2018), i responsable de l’Arxiu de la mateixa institució (2007-2018).

Ha coordinat la Jornada de museus, gestió documental i arxiu (2008-2018) de caràcter biennal i la jornada El Repertori Iconogràfic [d’Art] d’Espanya. L’aventura de documentar el patrimoni (2022). Ha estat formadora de cursos relacionats amb l’arxivística i la gestió de documents, i ha participat en taules de debat i com a ponent en diversos fòrums d’arxius, biblioteques i museus, com el Congrés d’Arxivística de Catalunya (2013), les Jornades Catalanes d’Informació i Documentació (2018) o els Encuentros de Centros de Documentación de Arte Contemporáneo (2016 i 2022), entre d’altres.

Michael Karabinos és professor de Estudis Arxivístics i de la Informació a la Universitat d’Amsterdam, on fa recerca centrada en els arxius colonials, decomissats i desplaçats. Va aconseguir el doctorat a la facultat d’Història de la Universitat de Leiden. Del 2016 al 2019 va ser investigador associat del programa “Deviant Practice” del Van Abbemuseum (Eindhoven, Països Baixos), on va desenvolupar i comissariar exposicions sobre les arrels colonials del museu amb material d’arxiu. Actualment és membre del grup de treball Collecting Otherwise del Het Nieuwe Instituut (Rotterdam, Països Baixos), i forma part de diversos projectes d’arxivística d’aquest museu per a la col·lecció National Collection for Dutch Architecture and Urban Planning. El seu treball ha estat publicat en el llibre Displaced Archives, així com també a les revistes Information & Culture, Bijdragen tot de taal-, land- en volkenkunde i Archival Science, entre d’altres. Ha coeditat el llibre Colonial Legacy in Southeast Asia: The Dutch Archives.

Laura Millar fa gairebé 40 anys que treballa com a consultora en els àmbits de la documentació, els arxius i la gestió de la informació; l’educació i la formació, i l’edició, l’escriptura i la publicació. Té un màster en Estudis Arxivístics per la Universitat de la Colúmbia Britànica, al Canadà, del 1984, i un doctorat en Estudis Arxivístics de la University College London del 1996.

Ha fet de consultora dels governs de països com el Canadà, Bermudes, Trinitat i Tobago, Hong Kong i Ghana. També ha treballat amb universitats, instituts superiors i altres institucions educatives del Canadà i d’àmbit internacional. A més, ha desenvolupat els seus serveis de consultoria per a esglésies, organitzacions sense ànim de lucre, governs de les Primeres Nacions, associacions internacionals i altres organismes. Va ser l’editora en cap de la International Records Management Trust, on va escriure i desenvolupar una sèrie de recursos de formació sobre gestió documental i d’arxius que va completar el 1999; també va supervisar-hi una segona sèrie sobre gestió de documents electrònics, que es va completar el 2009.

Ha estat docent, durant molts anys, en els camps de la gestió documental i d’arxius, i de l’edició, i és autora de desenes de publicacions i presentacions de diversos temes relacionats amb la documentació, els arxius, l’edició i l’educació. Entre els seus llibres hi trobem The Story Behind the Book: Preserving Authors’ and Publishers’ Archives, (CCSP Press, 2009) i Archives: Principles and Practices (Facet, 2010, ed. rev. 2017). Va rebre el premi Waldo Gifford Leland Award de la Society of American Archivists el 2011 per Archives: Principles and Practices, gràcies a “la redacció d’una excel·lència i utilitat supremes en el camp de la història, la teoria i la pràctica de l’arxivística”.

Debora Rossi és graduada en Dret per la Universitat de Pàdua i té un doctorat en Dret Romà i Clàssic.

Gràcies a les seves pràctiques en dret a l’Avvocatura Distrettuale dello Stato a Venècia, va esdevenir membre de l’Albo degli Avvocati di Venezia - Elenco speciale degli Avvocati degli Enti.

Actualment és directora en cap de Recursos Humans, Afers Legals i Institucionals de la Biennal de Venècia, així com directora general adjunta de la institució. També és cap dels Arxius Històrics de la Biennal de Venècia (ASAC).

Treballa a la Biennal des del 1996, primer com a gerent de l’oficina jurídica, supervisant la planificació i la gestió dels afers legals, contractes i procediments interns de la Biennial Foundation, en concret, dels departaments específics d’Art, Arquitectura, Cinema, Dansa, Música, Teatre i Arxius Històrics (ASAC).

El 2009 va esdevenir directora executiva per a la reorganització i millora de les col·leccions dels Arxius Històrics. Com a cap dels Arxius Històrics, també és responsable del projecte per crear l’International Centre for Research on the Contemporary Arts del mateix arxiu. També ha treballat com a professora assistent d’Institucions de Dret Romà i Història del Dret Romà.

És autora de nombrosos articles sobre temes especialitzats i contractes públics. Del 2016 al 2019 va ser membre de la junta d’Ales S.p.A.

Catarina Simão (1972, Lisboa) és una artista portuguesa que viu i treballa entre Portugal i Moçambic.

La pràctica de Simão es construeix en projectes de recerca a llarg termini que impliquen acords de col·laboració i diverses maneres de presentació al públic. Molt influïda per les narratives de la història, el 2009 Simão va establir una forta connexió amb Moçambic i la seva memòria institucional. La seva investigació sobre les lluites per l’alliberament de Moçambic va resultar en vídeos i instal·lacions que recorren a la reapropiació de la fotografia, la documentació i la gravació en vídeo, creant peces com ara These Are the Weapons (2012), Mueda 79 (2013), Effects of Wording (2014) i Ntimbe Caetano (2016). L’obra de Simão es presenta internacionalment des del 2009, concretament, al Museu de Serralves, Manifesta 8, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Ashkal Alwan, New Museum, Kyiv School, EVA International, transit Gallery, Garage Museum of Contemporary Art, 17a Biennal d’Istanbul o Frac Nouvelle-Aquitaine MÉCA, entre d’altres. A la seva exposició en solitari R-Humor (Galeria Av. da Índia, 2020, Lisboa), Simão va buscar el silenciament i la suspensió de la informació, amb la censura i l’humor, que semblaven una manera de relació davant l’arxiu com a inconclús. Actualment està desenvolupant el projecte “Sala Colonial” a Lamego, Portugal (2021-20223), gràcies a la invitació del Museu de Lamego i l’Escola Secundária de Latino Coelho; amb aquest projecte, Simão examina pedagògicament la resistència de l’arxiu colonial en la concepció de cada idea de representació i el seu vincle amb la violència, en vista a la tradició i les rutines dominants. A Moçambic, l’artista desenvolupa la seva intervenció en un context social en col·laboració amb institucions i associacions civils, com ara el National Film Institute (INICC) i el Centro de Estudos Africanos de la Universidade Eduardo Mondlane. Va codirigir una pel·lícula de la televisió de Moçambic anomenada Djambo el 2016, i el 2019 va coorganitzar amb l’Oficina de História (Moçambic) el primer seminari sobre Reinstitució del Llegat Cultural a Moçambic (CCFM, maig del 2019).