En comparació amb la pretesa llibertat del taller, on s’expressa el caràcter individual de l’artista, l’acadèmia es converteix, des de l’inici de la modernitat, en sinònim de l’encarcarament a què han arribat unes regles artístiques caduques i hipòcrites. A l’afectació abstracta de l’acadèmia, l’artista modern hi oposa la sinceritat subjectiva, i fa d’aquest enfrontament un dels seus principis. Tanmateix, la formació acadèmica continua essent la base de l’aprenentatge de l’artista modern, i el nu, dibuixat del natural o copiat d’un mitjà nou com la fotografia, l’exercici bàsic d’aquest aprenentatge.

Potser en cap altre moment de la història els artistes s’han dedicat tant a autoretratar-se com en la modernitat. A través d’un pentinat o una indumentària més o menys excèntrics, que aviat es convertiran en tòpics, l’artista modern mostra a la societat el seu individualisme rebel, de vegades dandy, d’altres bohemi. Però encara més significatiu són els molts retrats de personatges que formen els cercles més íntims de l’artista: poetes i escriptors que, tot exercint la crítica d’art en diaris i revistes, esdevindran un instrument essencial d’integració de l’art modern en la societat de masses.