Amb una instal·lació multimèdia desplegada en dues parts, Nora Ancarola culmina un procés de recerca sobre l’estructura del Museu i la reforma arquitectònica que va fer Gae Aulenti entre els anys 1985 i 2004. La seva proposta ens permet accedir a les entranyes secretes de la construcció i consolidació de l’edifici. L’artista ha filmat uns personatges que transiten i interactuen dins els misteriosos fonaments de l’edifici com a agents de l’equilibri, de la contenció i del joc. Amb aquest exercici de transparència, mostra que el museu és un gran dispositiu de presentació, un display, que ordena la nostra experiència de l’art.

 

Ancarola entén l’arquitectura del Museu com un arxiu que acumula estrats i capes que remeten al seu funcionament, les seves jerarquies i la seva història. Amb això, posa en qüestió la divisió entre el visible i l’invisible, entre l’espai museogràfic dedicat a l’art, els espais exposats i els espais suposadament només funcionals, sovint amagats. Un fenaquistoscopi, primitiva màquina òptica antecessora del cinema, evoca la idea d’una visió dinàmica il·lusionista, on el moviment, com el dels equilibristes, és el que ens permet mirar, descobrir l’enigma.