L'humor és un recurs que es fa servir de manera quotidiana en les nostres vides, n'hi ha que amb més gràcia que d'altres, aquest pot ser utilitzat per a múltiples finalitats, es cataloguen diversos tipologies d'humor com el satíric, el negre, el blanc... En diverses ocasions humor i conflicte coincideixen. Els beneficis o les barreres que el segueixin dependrà de les finalitats. Diuen que el riure és la distància més curta.

L'HUMOR EN TEMPS DE CONFLICTES

Un humor positiu i pro social pot convertir-se en una gran fortalesa per a la gestió d'un conflicte. L'humor pot ser una manera de superar situacions d'opressió i discriminació. Pot actuar com a catalitzador de la cohesió social. Pot esdevenir una eina per socialitzar emocions i sentiments col·lectius com la por, l'angoixa, la incertesa o la ràbia. Si s'utilitza de manera destructiva, pot alimentar la tensió en el conflicte i polaritzar la imatge de l'enemic fomentant la confrontació entre les parts. S'ha d'anar amb molta cura, ja que quan es barreja l'humor amb imatges violentes es pot contribuir a banalitzar la mateixa violència, normalitzar.la i enfortir el seu aprenentatge.

A nivell simbòlic, segurament el nas de pallasso és la imatge que escenifica millor les potencialitats de l'humor. Per una banda, perquè "el nas" permet acceptar les pròpies debilitats i de l'altra perquè l'objectiu és fer riure. Tots i totes volem riure, i a més el riure té múltiples beneficis tant a nivell físic com psíquic.

Un gran exemple que seria complicat no esmentar és l'experiència de Pallassos sense fronteres, una ONG que actua a nivell nacional i internacional emprant el riure per suportar i transformar el dolor que provoca una guerra o un context vulnerabilitzat. Entrevista a Tortell Poltrona, fundador de Pallassos sense Fronteres.

LA CONSTRUCCIÓ DE LA IMATGE DE L'ENEMIC

Quan utilitzem l'humor com a estratègia expressiva és important prendre consciència de quina imatge mostrem de les parts en conflicte. Parar atenció en si barregem la persona amb el problema, així com si estem alimentant la construcció de la imatge de l'enemic, ja que la construcció de la imatge de l'enemic ens pot debilitar la capacitat de transformació dels conflictes.

El procés de construcció de la imatge de l'enemic va estretament lligat al sentiment d'amenaça a la nostra identitat, on percepcions, emocions i sentiment de pertinença a un grup juguen un paper cabdal.

Alguns apunts sobre el concepte d'identitat:

• Tots i totes tenim una identitat única.
• La identitat és flexible, canviant en el temps i relativa al context.
• Tenim múltiples pertinences condicionades pels grups als quals pertanyem en el moment.

Tenir aquesta mirada sobre la identitat ens ajudarà a respectar més les altres identitats. Davant la persona diferent i desconeguda tenim sensació d'amenaça, s'activen els mecanismes de construcció de la imatge de l'enemic (Barbeito i Caireta, 2008)

1. Emocions: apareixen la ràbia i la por.
2. Les percepcions es distorsionen: Valorem l'enemic com a més gran i amb més poder del que realment té, sobrevalorem les accions de l'altre, ja que li posem una atenció desmesurada. El deshumanitzem, no el percebem com a ésser humà, és així com és fàcil utilitzar la violència sense contradiccions.
3. Pertinença de grup: percebem el grup propi amb una visió molt més positiva, i traslladem les debilitats a l'altre grup (l'enemic). Culpabilitzem de manera sistemàtica l'altre. Ens fem la falsa creença que totes les persones del grup pensem, sentim i actuem igual. Remarquem les diferències i obviem les similituds i el que compartim, augmentant la distància i adoptant posicions rígides que fan molt dificultós el diàleg.

L'humor gràfic és un llenguatge ric en gèneres i intèrprets, aquest es manifesta principalment mitjançant l'acudit, les vinyetes còmiques, el dibuix animat o les caricatures personals.

En temps del franquisme manifest hi havia diversos humoristes que complien aquestes funcions, com Angel Palomino, humorista franquista, o l'antimilitarista Gila, a més de revistes d'humor com La Codorniz (publicada a Espanya entre el 1941 i 1978) inspiradora de revistes humorístiques posteriors com el Papus o El Jueves, que es van començar a publicar als anys 70, enmig encara de la repressió i la censura dels darrers anys de la dictadura franquista.

A molts indrets del món, però, l'humorista, el còmic, l'historietista continuen sent professions força perseguides. Villalba (2017) ens explica:

"El dibuixant palestí Mohammad Sabaaneh, de Cartooning for Peace, va estar empresonat a Israel uns quants mesos, incomunicat (el 2013). El caricaturista sirià Ali Farzat es va fer famós perquè el van segrestar i li van trencar els dits de la mà (el 2011). Hi ha dibuixants que han patit represàlies físiques i la integritat dels quals corre perill. Aquí és difícil que surtis de casa i et fotin quatre hòsties. El màxim que et pot passar és que no et truquin més."

EXEMPLE JE SUIS CHARLIE

La frase "Je suis Charlie" (Jo sóc Charlie) es va convertir en trending topic de les xarxes socials al gener de 2015 després de l'atemptat al setmanari satíric Charlie Hebdo de París. L'atac en què van morir dotze treballadors d'aquesta revista va ser reivindicat pel Daesh, on entre altres motius s'interpretaven la quantitat de retorn de combatents a França, l'objectiu yihadista del país... Aquest setmanari rebia amenaces des del 2006 per caricaturitzar el profeta Mahoma, degut a que segons l'islam les divinitats no es poden representar.

L'atemptat va provocar grans mostres de suport des de les comunitats d'humoristes, dibuixants, i en general els ciutadans i ciutadanes liberals en defensa de la llibertat d'expressió i de premsa, però també va posar sobre la taula la qüestió dels límits de l'humor.

Després de dos anys de l'atemptat, el setmanari reobrí per continuar fent sàtira de l'actualitat, de personatges polítics i religiosos, sense intenció de cedir en el que consideren els seus drets fonamentals.

Tanmateix, aquests atacs no només es duen a terme contra artistes sinó també comunicadors i periodistes. Al cap i a la fi aquests atacs són encara més freqüents entre els artistes i periodistes de països com Síria o Iraq, segrestats per grups extremistes i en alguns casos assassinats pel simple fet d'exercir la llibertat d'expressió. En d'altres països, com per exemple Mèxic, l'assassinat de periodistes a causa de les seves investigacions sobre corrupció política o crim organitzat són una lacra social que, per desgràcia, és habitual.

Aquí oferim dues notícies que amplien la informació sobre l'assassinat de periodistes i de membres de mitjans de comunicació arreu del món:

• Otros ataques terroristas a medios y periodistas (20 minutos)
• En México han asesinado a 6 periodistas durante 2018 (France 24)

L'art gràfic és un component més dels mitjans de comunicació, que suposa un dels conflictes latents en les societats actuals, en les que la intransigència fins i tot en un nivell governamental no deixa d'augmentar. És molt important que l'alumnat prengui consciència d'aquest problema com quelcom complex i global, i que es dona en tot tipus de societats.

RAMÓN PUYOL (Algesires, 1907-1981)

Va ser un pintor i escenògraf que va destacar com a grafista i portadista. La implicació social i política el va portar a ser empresonat i condemnat a mort quan la guerra es va acabar, tot i que es va salvar d'aquesta condemna.

Es va dedicar al disseny gràfic, un cop començada la guerra civil va destacar pels seus cartells de caire polític i també fou conegut per les seves litografies de personatges (1936), on mitjançant la caricatura i la ironia s'enfrontava a l'enemic, fent sàtira política. Ridiculitzava la realitat reduint-la i distorsionant-la per tal d'afrontar la realitat tan dura d'una guerra:

"Precisió i sobrietat aconseguides mitjançant el joc de la distorsió i il·lusionisme. Distorsió i il·lusionisme com instruments de treball per operar a la realitat d'una guerra que a cada moment trontolla i fa perillar per la por, el desànim, el sabotatge moral, etc." (Grimau, Carmen. Homenatge a Ramón Puyol, 1981 a Dossier Puyol, pàg. 84)

En aquesta sèrie de cartells que fan referència a l'ordre públic i a la seguretat tant al front com a la rereguarda, Puyol recorre a la visió deformada i morbosa de la realitat. La seva imaginació converteix a El Espía en un enorme ull que tot ho veu, o en una orella enorme que tot ho sent, cada personatge és una síntesi d'idees per representar un arquetip, és a dir, un model, un exemple d'aquells tipus de comportament.