Objecte d’exhaustives relectures tant museogràfiques com teòriques, l’art conceptual a Catalunya ha esdevingut, almenys durant les últimes dues dècades, una mena de contrarelat canònic dins la lectura dels anys setanta. Grup de Treball, col·lectiu fortament polititzat que va reunir diversos artistes amb trajectòries posteriors d’una gran rellevància, ocupa un lloc destacat dins aquesta genealogia crítica. Al seu costat, el Taller d’Arquitectura, plataforma multidisciplinària integrada per pintors, poetes, arquitectes i cineastes, i els grups Gran de Gràcia, Praxis (Girona) i Tint-2 (Banyoles), conformen un espectre que permet entendre l’arrelament dels llenguatges desmaterialitzats i la crítica social en el context català.
La pintura dels setanta reuneix, almenys, tres generacions d’artistes molt actius, des d’Antoni Tàpies i Joan Ponç fins a Joaquim Chancho, Joan Pere Viladecans, Robert Llimós i Frederic Amat, passant per Joan Hernández Pijuan, un vincle entre aquestes dues. D’altra banda, la fotografia engloba Oriol Maspons i Colita amb Manolo Laguillo.
S’aprecia un notable increment dels espais expositius, sobretot les galeries (Joan Prats, Cent, Mec Mec, Trece, G, Sala Aixelà, Eude, 49, Maeght, Galeria Cadaqués, etc). La Sala Trece, a Sabadell, i sobretot la Sala Vinçon, un veritable meeting point per a l’època, certifiquen l’activitat artística d’aquests anys que són, també, els de l’aparició de diverses revistes contraculturals com Ajoblanco, El Rrollo enmascarado i Star; d’humor satíric, com El Jueves i Por Favor; o de pensament polític, com El Viejo Topo.
L’editorial Gustavo Gili, amb les seves col·leccions sobre disseny i arquitectura, ocupa un lloc destacat a l’època, així com les revistes CAU i Carrer de la ciutat. Per la seva banda, Llibres del Mall testimonia la importància de l’activitat poètica en aquest període.