Cap al final dels anys quaranta Catalunya viu un clima de revitalització artística que intenta recuperar algunes senderes interrompudes per la Guerra Civil. Apareixen, aleshores, col·lectius com Cobalto 49 o Dau al Set, entre d’altres; sorgeixen esdeveniments com els Salons d’Octubre i els Cicles Experimentals d’Art Nou; i neixen publicacions com Ariel o la revista Algol. A més, ja en la dècada dels cinquanta, diversos artistes, que més tard adquiriran una gran rellevància, viatgen a París, on assisteixen a l’”ocàs” del surrealisme i a l'aparició del que podríem anomenar “l'última gran pintura europea”, personificada en Michaux, Fautrier, Wols, Dubuffet, Mathieu, etc. També entren en contacte amb Joan Miró i Pablo Picasso, els mestres de l'avantguarda exiliats a la capital francesa, de qui anhelen rebre el testimoni de la modernitat o, tal vegada, un simple vistiplau que legitimi les seves inquietuds rupturistes.

Gairebé trenta anys més tard, mort el dictador Francisco Franco, Catalunya es converteix en l’epicentre de la cultura llibertària: el 2 de juliol de 1977, precisament a les portes de l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya, té lloc el multitudinari míting de la CNT (Confederació Nacional del Treball) en què participen emblemàtics dirigents anarcosindicalistes a l’exili, com ara Frederica Montseny i Josep Peirats. Mesos després, entre el 22 i el 25 de juliol, se celebren al Park Güell les Jornades Llibertàries Internacionals, que congreguen un milió de ciutadans al llarg d’uns quants dies. Vistos en perspectiva, tots dos esdeveniments constitueixen, avui, una invitació a repensar, mitjançant altres horitzons, la història democràtica al nostre país.

Aquesta exposició intenta apropar-se al desenvolupament de les pràctiques artístiques a Catalunya al llarg de vint-i-set anys, entre el 1950 i el 1977, rellegint els relats que les van narrar des del present, a partir d’unes coordenades que permetin calibrar-ne els vincles i les disparitats, les tensions i les transferències. Les obres dels artistes conviuen amb els testimoniatges de la historiografia i amb nombrosos materials que documenten com es van anar articulant el panorama institucional, l’escena de galeries o el mapa d’espais alternatius.

En aquest sentit, la mostra es complementa amb la nova presentació d’art modern de la Col·lecció del Museu Nacional, a la qual perllonga cronològicament, de tal manera que prefigura una possible exposició permanent desplegada fins al final de la dècada dels setanta, però tot assenyalant, també, visions monogràfiques futures, així com els fons documentals del museu.

Per a algunes narracions historiogràfiques Dau al Set s’ha convertit en una espècie de mite originari, l’empremta del qual ha eclipsat nombrosos autors i grups que ocupen un lloc rellevant en el desenvolupament de la modernitat a Catalunya: artistes com Josefa Tolrà, José María Nunes, Antoni Clavé, Ángel Ferrant o Joaquim Puigvert; col·lectius com el Club 49, i dissenyadors de la talla de Ricard Giralt Miracle, entre molts altres.

Igual de significativa va ser l’activitat de la Sala Gaspar i les Galeries Laietanes, veritables epicentres on es van dur a terme les propostes més arriscades dels anys cinquanta. Així mateix, les arts escèniques viuen aleshores un impuls transcendental de la mà dels coreògrafs Joan Tena i Joan Magrinyà, o dels dramaturgs Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, així com per part de Joan Brossa, un autor molt important per entendre les pràctiques performatives posteriors. Juntament amb ells, es poden destacar els teòrics Alexandre Cirici Pellicer, Rafael Santos Torroella, Cesáreo Rodríguez-Aguilera i Juan-Eduardo Cirlot, aquest últim amb una obra poètica avançada al seu temps.

La dècada dels seixanta s'estén des del declivi de la pintura informalista fins a les primeres manifestacions de l’art conceptual. Aquí trobem tendències pictòriques com ara l’essencialisme de Pic Adrian o els collages expressionistes d’Armand Cardona Torrandell i Modest Cuixart, la performance plàstica del Grup Gallot de Sabadell, les investigacions amb paper d’estany de Joaquim Llucià i el treball cromàtic d’Albert Ràfols Casamada. Paral·lelament, apareixen grups d’experimentació sonora com Música Oberta, impulsat per Josep Maria Mestres Quadreny, juntament amb les propostes d’arrel povera d’Antoni Llena, Jordi Galí, Sílvia Gubern i Juan Carlos Pérez Sánchez al Jardí del Maduixer. A Lleida es funda el Grup Cogul, orientat cap al pop art, que va tenir en la Petite Gallerie de l’Alliance Française el seu espai de visibilitat. La mostra MAN, els Salons de Maig i les exposicions Machines, a la Sala Lleonart, i Noves expressions, a la Gaspar, certifiquen l’arrelament de les estètiques pop que preludiarien les pràctiques conceptuals posteriors. En aquest sentit, el mural efímer de Joan Miró per a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya constitueix un punt d’inflexió significatiu, així com la Galeria René Metras, que va permetre veure el treball dels pintors francesos més importants d’aquell moment.

L’activitat teòrica d’aquest període també resulta cabdal. Aquí trobem des de Joan Perucho i Alexandre Cirici fins a Manuel Vázquez Montalbán, qui escriu per a la revista Hogares Modernos amb el pseudònim de Jack el Decorador; o des de les publicacions Serra d’Or, Qüestions d’Art i Destino fins als assaigs de Xavier Rubert de Ventós, Romà Gubern, Eugenio Trías, Iván Tubau, Juan-Eduardo Cirlot i Terenci Moix.